La puta i la Ramoneta

L'origen de la dita «fer la puta i la Ramoneta» es perd en la llunyania del temps, tal com la majoria de refranys, dites i frases fetes del costumari català. Aquesta, però, els últims temps s'ha posat d'actualitat. De fet és l'expressió d'una actitud que adopta distintes formes: «jugar a enganyar», «passar-se de viu», «fer el puta» o bé «el despistat» i «marejar la perdiu», per exemple. En voler inhibir-se de culpes és corrent «fer-se l'innocent –la Ramoneta–» i el «jo no hi era!». Una altra és «carregar el mort al veí». S'usa molt «parlar pels colzes» i «l'embolica que fa fort». Les de moda són «contradir-se» i «fer un doble joc», de les quals qualsevol és prou bona. És difícil trobar governants –volia afegir «veraços, sincers i seriosos»– que restin impàvids davant d'una acusació. De les formes de contraatac, fer declaracions abassegadores agrada molt. Les famílies ho veuen per televisió i fan: «Ja s'ha tret el mort de sobre! Quin descans!». La «puta i la Ramoneta» són companyes de brega que, ben utilitzades, són millors que els advocats: no cobren!

A l'hora d'atribuir responsabilitats per l'incendi d'Horta de Sant Joan i les dissortades víctimes, hi ha hagut cabassades de «putes i ramonetes». Les compareixences als jutjats i al Parlament de bombers, alcaldes, comissions, tècnics, directors i secretaris generals i consellers ha estat un viacrucis amb grans càntics, en què s'ha dit de tot. A mesura que passaven els dies i s'enardien els ànims, han aparegut acusacions, veritats noves –on para la vertadera?–, els aragonesos rebutjant el mort, els forestals: «era imparable!», l'administració: «no es podia fer res més», i un peix gros que sortí de casa, de taula, «sense haver fet postres!» Un màrtir, vaja. Fent la «puta i la Ramoneta», menys les víctimes i les seves famílies, fins ara tothom n'ha sortit ben lliurat. Difícilment passarà res.

La nevada ha estat una gran representació lírica. Actors i cantants d'òpera han muntat un espectacle wagnerià, amb textos shakespearians i tocs de barretina i xotis. «La puta i la Ramoneta», per estar a l'altura, s'han transfigurat en les nenes de Pedralbes o bé las niñas del Plantío. Quina posada en escena! Acollonant! S'ha sentit de tot i la veritat potser ha sortit en algun passatge de l'obra, però qui la identifica enmig d'un espectacle semblant? És difícil trobar quelcom que no s'hagi dit, tot i que hi ha una paraula temuda, maleïda, odiosa, que gairebé no s'ha sentit: dimissió! Algú l'ha emprat tímidament però ningú l'ha escoltat i menys els presumptes dimissionaris. A qualsevol país democràtic hi hauria hagut dimissions, sancions, destitucions i fins i tot nacionalització de serveis que ratllen el monopoli i que, amb arrogància, es burlen de la població. L'IEC farà bé insaculant dimissió de la propera edició del Diccionari de la llengua catalana. No té sentit mantenir un mot oblidat! En canvi hauran d'incloure «jodidos»: ja toca. Ens atipem d'executar-la!