Com pronunciem el valencià? (II)

El ieisme

Anomenem ieisme el defecte lingüístic consistent a pronunciar el so lateral palatal sonor que gràficament representem pel dígraf ll com a aproximant palatal que és el so que correspon a una i que actua com a consonant. Per als ieistes gall sona com gai i cervell com servei.

El betacisme

Anomenem betacisme el fet de pronunciar la v com a bilabial en lloc de com a labiodental. En un parlar betacista les dones ancianes són belles en lloc de velles i no distingixen entre ell veu i ell beu.

Les «e» i les «o» obertes

Aquest és, de tots els empobriments fonètics, el més colpidor. Els valencians sempre hem pronunciat les ee i les oo obertes ben diferenciades de les tancades. Per tant, la distinció entre les vocals obertes i les seues corresponents tancades, en valencià, és i ha sigut sempre molt clara.

El castellà no té ee ni oo obertes i, per consegüent, a un castellanoparlant li resulta francament difícil pronunciar obertes les citades vocals si parla en valencià. Com que cada vegada hi han més castellanoparlants que aprenen el mínim valencià que els cal per a treballar com a ensenyants, presentadors de televisió, personal d'atenció al públic en empreses privades o en organismes públics, locutors de ràdio o de servicis de megafonia en estacions de ferrocarril o d'autobusos, aeroports, grans magatzems, supermercats, etc., cada vegada és més normal oir disbarats com ara 'pórta número sét', 'a déu pessetes la unitat', 'teléfon próp', etc.

I si els xiquets castellanoparlants senten coses així a la televisió i fins i tot als seus mestres, no les diran mai bé i els xiquets valencianoparlants, a poc a poc, aniran rebent una influència negativa que a la llarga serà nefasta per a la seua manera de parlar. És un empobriment fònic terriblement mutilant perquè deforma la llengua i li fa perdre la bellesa i la personalitat.

L'alveolarització de la prepalatal fricativa sorda

Els valencians tenim el so prepalatal fricatiu sord només darrere de la i en el dígraf ix i, excepcionalment, a principi de paraula en alguns noms propis d'origen no llatí com ara Xixona o Xaló.

Actualment, en alguns llocs, comencem a trobar, i per desgràcia cada volta més, parlants que pronuncien la prepalatal fricativa sorda com una alveolar fricativa sibilant sorda, és a dir, en lloc de pronunciar 'caixa' pronuncien 'caissa'. És un canvi molt subtil, perquè quasi no es nota. Fins i tot trobem parlants que fan una pronuncia intermèdia que encara es nota més poc.

La pèrdua de la ressonància velar de la lateral sonora

El so lateral sonor, representat gràficament per la lletra l, en valencià té una certa ressonància velar que no té en castellà. Quan els valencians pronunciem el fonema /l/ la llengua adopta una posició còncava de manera que aquest fonema esdevé notablement velaritzat, fenomen que és més perceptible quan el fonema /l/ es troba a final de paraula, a principi de síl·laba tònica o en síl·laba tancada per labials.

La ressonància velar es nota d'una manera molt clara en les paraules acabades en -al com ara animal, angelical, pardal, especial, etc. Quan pronunciem la darrera síl·laba d'eixes paraules podem observar fàcilment com arquegem la llengua i produïm la ressonància velar que tant ens caracteritza, semblant a la pronúncia de la u consonàntica.

Doncs bé, actualment molts valencians, especialment els més jóvens, estan perdent eixa característica tan nostra i pronuncien el so lateral sonor completament alveolar, posant la llengua quasi plana, com fan els castellanoparlants.

L'avanç de l'apitxament

Anomenem pronúncia apitxada la que ensordix els sons prepalatal africat sonor i alveolar sibilant fricatiu sonor, és a dir, aquelles persones que parlen apitxat, la paraula «mitja» la pronuncien 'mitxa' i en lloc de «posar» diuen 'possar'. Aquesta manera de parlar, deguda probablement a la pressió del castellà, la podem sentir en tota l'Horta de València, Camp de Túria, bona part de la Ribera Alta i a les ciutats de Gandia i Xàtiva.

Fins ara no havia mostrat senyals d'expansió, però actualment sembla que està estenent-se. Jo, que vaig nàixer l'any 1942, recorde perfectament que, de jove, vaig conéixer persones de Xàtiva i no apitxaven ni miqueta ni gens.

Actualment podem dir que a Xàtiva pràcticament tothom apitxa. El parlar de Xàtiva ha patit, en els darrers cinquanta anys, un empobriment fonètic gratuït, un empobriment fonètic que no té cap avantatge, cap ni un. Caldria esperar que la presència del valencià a l'escola i als mitjans de comunicació fera retrocedir l'apitxat i en canvi pareix que comença a avançar.

A voltes veiem que es recupera la sonoritat de l'africada en paraules com, per exemple, gent i viatge, però molts dels que la recuperen igualen eixe fonema amb la ‹ll› i pronuncien [geó] i [gibre] quan volen dir lleó i llibre i pronuncien igual un lloc i un joc.

Dur a terme unes tals substitucions és una pèrdua per a la nostra llengua molt més important que no ho sembla, perquè ens fa perdre la nostra personalitat diferenciada.

Si ens hi fixem una miqueta, ens adonem de seguida que dels huit sons que estem perdent, set no els té el castellà i l'altre, el so lateral palatal sonor, està perdent-lo. Si perdem els huit sons especificats, el valencià tindrà una sonoritat quasi idèntica a la del castellà.