Signar és estimar

Isabel-Clara Simó va quedar amb un pam de nas quan li van dir a qui volien que dediqués el seu llibre. No era per a una persona; era per a un gos. Per a un gos que responia al nom de Leonardo da Vinci. Superat l'ensurt inicial, doncs, apa, «amb molt d'afecte, per a Leonardo da Vinci», va escriure Simó. L'escriptora d'Alcoi recordava tota riallera ahir de bon matí aquesta surrealista signatura que va haver de fer en un Sant Jordi de fa uns anys.

I és que Sant Jordi és una festa previsible, però fins a un cert punt. Quan tot està tan pautat, el que surt de la norma encara la fa més grossa. A Maria Barbal no li han demanat mai que signi un llibre per a un gos, però en canvi sí que li han demanat, com aquell qui diu suplicat, que signi el llibre d'un altre autor, en concret de Teresa Pàmies. Però fent-se passar per ella? No, això tampoc, només volien la signatura d'un escriptor famós.

La relació entre escriptor i lector, en el precís instant de la signatura, no té pèrdua. En general, els escriptors es mostren molt afables, fins i tot entusiastes, amb els lectors. Es resisteixen a fer una signatura freda i distant. Si no hi ha una cua gaire llarga de gent que s'espera, acaben parlant molt de tu a tu. Com si fossin de la família. Hi ha escriptors que el dia de Sant Jordi fan més de psicòlegs que de cap altra cosa. A Jordi Puntí, per exemple, ahir una dona li va demanar que escrivís un missatge especial per a la seva filla «en clau de reconciliació», després d'explicar-li que no s'entenen massa bé.

Hi ha, això sí, escriptors que tenen molta més paciència que d'altres. Escriptors que, per molta cua que hi hagi, no tenen pressa a despatxar els lectors. En aquesta categoria regna Vicenç Villatoro. S'hi recrea. És meticulós fins a l'extrem; fins al punt que espera que s'assequi l'escrit, i fins i tot hi estampa un paper per acabar-lo d'eixugar. Villatoro signa amb parsimònia fins i tot quan li ve, i ahir es va produir el fet, una família de sis membres que volen una dedicatòria per cap.

Sant Jordi s'ha sofisticat, diuen els escriptors, de tal manera que ara molts lectors els vénen amb un escrit ja redactat per ells mateixos i que volen que reprodueixin tal qual. «Posa-hi: ‘t'estimo molt i no canviïs mai'.» «Però, si jo no la conec, com vol que escrigui que l'estimo?! És vostè qui l'estima!» De situacions com aquesta que va viure Isabel-Clara Simó, n'hi ha a cabassos.

Als escriptors els sentiran cantar cada any la mateixa cançó: Sant Jordi és pesat i esgotador... tot i que pitjor és veure'l tranquil a casa. I de raó en tenen: com a mínim dediquen set hores del dia a signar llibres, matí i tarda, amb una pausa per dinar. Bé, Quim Monzó prefereix anar directament a fer una migdiada perquè, si no, no aguantaria fins a les nou del vespre, que és quan té previst fer l'última signatura. Emili Teixidor, quan se'n cansa, plega i se'n va a casa sense remordiments. Jaume Cabré es nega a fer aquestes sessions maratonianes: ahir va signar durant una hora.

Pot ser esgotador, però tots aprecien aquesta petita estona de contacte amb el lector. «És un moment d'intimitat únic», diu Ferran Torrent. «Signar és un certificat del fet que s'ha compartit alguna cosa», diu Vicenç Villatoro. Vaja, que signar és estimar.