L'edat d'or dels perdedors

Després de vint anys treballant a Winterthur, Quim Torra (Blanes, 1962) havia pujat prou en l'escalafó per acabar sent destinat a l'oficina central de Suïssa convertit en un dels principals executius de la companyia, però des d'aquelles alçades, naturalment, un ja només pot aspirar a caure, així que aviat va engrossir la nòmina dels empleats acomiadats en el procés de fusió amb la francesa AXA. De currículums, en va enviar uns quants, però amb poc convenciment: acabava de llegir els Seixanta anys d'anar pel món d'Eugeni Xammar i s'havia proposat escriure la biografia del seu nou heroi i regalar-se, com diu ell, l'oportunitat d'«una segona vida». I va ser buscant documentació sobre Xammar que inesperadament la va trobar: als arxius i les biblioteques va descobrir una «porta del darrere», l'habitació fosca on s'ocultava «la gran segona línia del periodisme català», la de Lluís Capdevila, Àngel Ferran, Francesc Madrid, Just Cabot, Josep M. Planes, Fermí Vergés, Carles Sindreu, Domènec de Bellmunt, una generació de «periodistes purs», d'article diari, laboriós i a peu de carrer, que havien animat, a més, una bohèmia desaforada i tuberculosa, de cabaret, cocaïna i prostíbul, oculta sota la Catalunya burgesa, endreçada i ventrelluda del noucentisme. Va publicar, doncs, el seu homenatge a Xammar, Periodisme? Permetin! (2008), però per donar sortida a la mina d'articles excepcionals que havia anant trobant en la seva recerca, una festa per a la intel·ligència servida diàriament en paper barat i amb els quals afirma que es podrien omplir «uns quants volums de la millor literatura catalana», va fundar una editorial, A Contravent, amb l'objectiu de posar tot aquest material dispers i oblidat de nou a l'abast dels lectors.

D'aquest treball d'arqueologia documental, del seu propi renaixement com a editor i de l'adhesió fanàtica, «tremendament parcial», que ha acabat professant per uns quants d'aquests vells reporters de monocle i xamberg, tracta Viatge involuntari a la Catalunya impossible. Tres periodistes oblidats i l'espectre d'Eugeni Xammar, un assaig que intercala la crònica autobiogràfica amb la recreació literària, fent-los parlar en primera persona servint-se de cartes i articles verídics, de les veus de Lluís Capdevila, Àngel Ferran i Francesc Madrid, tres dels principals representants d'aquella bohèmia que havia trobat el seu centre d'operacions al soterrani del Cafè del Centro del tètric i miserable Districte V, on malvivien personatges decrèpits i entranyables com Plató Peig, Manuel Paso o Vidal i Planas.

Avui són autèntics desconeguts, a pesar que Capdevila, amic de Machado, Cassou i Romain Rolland, és l'autor d'una peça teatral, Cançó d'amor i de guerra, de la qual es van arribar a fer 14.000 representacions, que aviat és dit; que Ferran, tot i tenir una vida tan desgraciada, sempre malalt i al final amb les cames amputades, va ser un dels humoristes més llegits de la revista satírica El Be Negre, i que Madrid, l'inventor del terme «barri xino» per substituir la pura denominació administrativa del Districte V, va ser el gran cronista de la Barcelona canalla de principis del segle XX. «A mi sempre m'ha interessat el món dels perdedors, i tinc sort, perquè hi ha tanta catàstrofe catalana, que no em faltarà pas feina exhumant cadàvers», diu amb humor Quim Torra, que es rebel·la contra «un cànon tan rígid que només admet l'existència del Barça, ‘la Caixa' i Pla i que menysprea una literatura que, encara que sigui de segona o tercera línia, no només val molt la pena, sinó que va ser enormement popular al seu temps».