Somriure per sota el nas

Ahir, quan es va acabar el ple del Parlament, el president Montilla es va fer un foto amb un grup d'assessors de les diferents conselleries del govern. Ja s'ho poden imaginar. Com que no és habitual, i com que de fotos de grup sempre te'n sols fer quan t'acomiades d'un viatge, al cap de cinc minuts ja corrien tot d'interpretacions que això era el senyal inequívoc que s'ha acabat la legislatura. No sembla pas cap gran secret. A hores d'ara tothom té clar que la legislatura s'ha acabat, i que s'ha acabat fa dies i d'una manera ben estranya. Ara es veu que el gran secret de tot plegat és saber la data exacta de les eleccions. Quan l'hi pregunten, el president posa cara d'interessant i es limita a dir que “les eleccions seran a la tardor”. Astúcia. I llavors, tots a fer càbales. Que si no les vol abans del 29 de setembre perquè hi ha convocada la vaga general; que si han de ser abans del 7 de novembre perquè ve el papa; que si han de ser després per aprofitar que haurà vingut el papa; que si han de ser al novembre però no el 28 perquè hi ha el Barça-Madrid; que si el 24 d'octubre... Quin mareig. I jo em pregunto: I què? Per què no diu Montilla la data de les eleccions? Quan tot està dat i beneït, quina necessitat hi ha d'anar dient que “seran a la tardor” amb un somriure sota el nas? A mi, francament, tant m'és. Però no acabo d'entendre per què cal allargar l'agonia quan el malalt ja no té remei. Si no és, és clar, per la comprensible resistència que tots tenim a passar a millor vida. Arribats a aquest punt, ara és a mi, a qui se m'escapa el somriure per sota el nas cada cop que sento allò de “no es preocupi, les eleccions seran a la tardor”.