El PP i CiU, entre la separació temporal i el divorci exprés
El govern de Rajoy opta per afrontar en solitud el debat dels pressupostos per no haver de cedir a cap petició dels catalans
Duran constata que els populars no han propiciat el diàleg per tancar acords
Bosch corrobora que els comptes són la “foto fixa” de l'espoli fiscal
El govern del PP ha perdut la por d'afrontar en solitari les seves pròpies decisions. Perquè s'ha adonat que el plus de confiança que li pugui aportar CiU en el moment d'executar les seves polèmiques mesures anticrisi no compensa el cost econòmic de les exigències que li ha plantejat el grup català per donar suport als comptes estatals del 2012. En pocs dies, s'ha passat d'un hipotètic festeig als de Josep Antoni Duran i Lleida –que el portaveu nega que hagi existit; “no han mogut ni un dit”, apuntava– per evitar que CiU materialitzés l'esmena a la totalitat a exhibir la “fortalesa” de la seva majoria absoluta que en altres iniciatives –com la reforma laboral o la llei d'estabilitat– havien intentat dissimular. El temps dirà, però, si la fredor que es palpa al Congrés, juntament amb la tensió que ahir van escenificar el president Artur Mas i la líder del PP a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, a la sessió de control del Parlament és només un cessament temporal de les relacions entre les dues forces polítiques o ja preparen les condicions per al divorci que, sens dubte serà exprés, vista la rapidesa amb què, almenys aparentment, s'ha deteriorat la bona sintonia que exhibien fins fa poc temps.
Així doncs, i després d'intentar persuadir CiU –amb només bones paraules– que no sotmetés a votació el seu rebuig als pressupostos, el PP va constatar la seva manca de suports –només els dos diputats d'UPN i FAC van fer-li costat– als comptes més austers de la democràcia i que inclouen la major desacceleració de la inversió pública a Catalunya i l'incompliment de liquidar part del deute amb la Generalitat. El president espanyol, Mariano Rajoy, va superar instantàniament la seva al·lèrgia als micròfons per proclamar la seva satisfacció pel resultat de la votació al Congrés tot destacant la importància de tenir una àmplia majoria que li eviti haver d'afrontar negociacions agòniques amb els grups com les que es van viure en l'etapa de Zapatero.
Discurs de la solitud
Més enllà que constatar que sense companyia també es viu bé, Rajoy va deixar que fos el ministre d'Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro, el que verbalitzés amb major contundència el malestar pel cop de porta de CiU. “La nostra solitud la marca la societat; és a dir, 10,8 milions de vots.” “Quants governs d'Europa poden actuar en solitud?”, ironitzava el titular de les finances un cop s'havien escombrat les deu esmenes de rebuig amb una única votació. En total, 182 vots en contra i 156 a favor de tombar els primers comptes del PP.
Una vegada relaxat del tot, el titular d'Hisenda va aprofitar per reiterar el discurs de la por: “No li tremolarà el pols” si ha d'intervenir algun territori i, sobretot, el del tancament de la caixa. “No hi ha ni un euro” per negociar esmenes parcials. És a dir, que tampoc no s'albira ni una engruna d'esperança d'esgarrapar una part dels diners que reclama la Generalitat en el tràmit parlamentari que s'inicia ara.
Duresa cap a ERC
Durant el debat, Montoro va aprofitar per acarnissar-se amb els partits del mixt –amb especial intensitat cap a ERC– als quals va retreure que es dediquin a “mirar-se el melic” en un moment tan delicat de l'economia. Una vegada més, el ministre va obviar el contingut dels pressupostos i va dedicar-se a repartir llenya a l'oposició. Així, davant la constatació per part d'Alfred Bosch que els comptes “són la foto fixa de l'espoli fiscal i social” i denunciar que “mentre el poder espanyol ens roba les factures que paguem se les gasten en joguets de guerra”, Montoro va acusar-lo de “pintar una Espanya que no existeix; la de l'espoli”, i el va avisar que la UE no preveu “construir països artificials”. Tan dur va ser que la cambra va permetre un torn addicional a Bosch per respondre a les acusacions del ministre.