La generositat d'un mestre

Joan Triadú era un mestre amb tota la magnitud que pugui tenir aquesta paraula. Quan jo vaig anar a petar a la seva escola, el CIC, ell ja no impartia classes, però la seva presència com a director s'imposava per tot l'edifici. Era el Senyor Triadú, com si no tingués cap nom de pila possible. Encara ens feia classes magistrals a l'aula Joan XXIII i assistia a les representacions en què destrossàvem Shakespeare, Goldoni, Rusiñol, Guimerà... Tot valia per entendre el valor de la llengua, que ell ens instava a fer servir amb cura fins a l'extrem que no podíem dir millor sinó més bo, i compte no ens equivoquéssim amb els pronoms febles!

Anys després, fent de periodista, me'l vaig retrobar i vaig comprovar com ens havia seguit la pista als que havíem passat per les seves mans, com ara els poetes Jaume Subirana i Carles Torner. Traslluïa l'orgull de la feina feta. Ja com a autora de novel·les, em vaig atrevir a portar-li un original i em va rebre a casa amb paciència. M'havia repassat el text amb tot detall i em va anar enumerant errors i encerts en un despatxet ple de llibres. Sempre li estaré agraïda que mesos més tard es presentés, amb la seva esposa, en un bar de copes sorollós i una mica canalla, on fèiem la presentació de la novel·la. Que hi hagués el Senyor Triadú per mi va ser una il·lusió tan inesperada com inoblidable. Per cert, que quan va publicar les memòries, al diari li vam fer una entrevista extensa i ell va demanar de sortir a les fotos amb la seva esposa. Era un discret i elegant agraïment a la dona que li ha fet costat fins ahir mateix. El Senyor Triadú se'm va mostrar aleshores com tot un Senyor, amb la generositat dels bons mestres, la saviesa dels grans lectors i la humanitat de les persones que deixen petja.