Perfils

El perfil dels nostres polítics, a mesura que transcorre aquest període constitucional, es ressent i és més que evident que va a la baixa. Des dels darrers presidents de govern i els seus gabinets, passant pels seus col·legues autonòmics i els seus consells o juntes o els insondables rectors de les diputacions provincials, fins no pocs alcaldes municipals, palesen eixa mediocritat innata dels que arriben a gestionar el poder i, d'alguna manera, les vides dels ciutadans de a peu.

És curiós que, en vegada de produir-se l'efecte contrari —és a dir, que a millor preparació, major projecció i responsabilitat—-, el que tenim a hores d'ara és ben il·lustratiu que la política és camp adobat per a no pocs aturats intel·lectualment que només poden assolir certa notorietat encapçalant llistes electorals. Si fem una lleugera lectura, o exhaustiva —ho deixe al gust del lector avisat—-, les dades són tant palmàries com desassossegadores, tan nítides com descoratjadores.

Eixe, no cap dubte, és el llegat partidista de les diverses formacions que, teòricament, representen el comú de l'electorat. Un sistema tancat, putrefacte en no poques ocasions, i vetat al més mínim trellat i humanisme cívic.

Clar que això no vol dir, generalitzar perquè si no és sempre saludable ni verídic, que hi hagen bons gestors ni inclús la voluntat d'algunes formacions per funcionar amb sentit comú i, sobretot, amb àmplies mires socials. Però l'excepció, com en matemàtiques, confirma la regla, dissortadament.

La crua i dura realitat és la que és i no cap altra, i aquests aspirants a la glòria efímera (de vegades no tant curta, més bé tot el contrari) resulta que, per a governar, necessiten una tropa d'assessors en les més diverses matèries que també viuen de l'erari públic i, al capdavall, són els que veritablement gestionen la nostra quotidianitat. Un desgavell en sous, comissions, dietes i altres bicoques que els partits polítics necessiten per anar col·locant molts dels seus quadres d'afiliats i satisfent les seues butxaques i aspiracions.

L'actualitat, viure per a creure, és rica en exemples i la clau per entendre el disbarat de la nostra democràcia. Des de Madrid, fins al darrer poblet de l'Estat es certifica aquest estat de la qüestió sense pal·liatius: el castic a la competència i al compromís en favor dels seus mots antònims, la submissió de la capacitat i la independència front al premi al dirigisme i la docilitat.

El resultat a la vista de tothom està, una mena de ruixat àcid que des del cim va calant fins els pors més sensibles de la societat de què a penes ningú es pot eixugar ni lliurar. Eixe és el resultat del triomf incontestable del perfil baix. Així ens va.