Al meu amic Josep

La setmana passada ens va deixar un bon amic, en Josep Reverter. Una malaltia se'ns l'ha emportat per sempre, i ara només ens queda el seu record, que no és poca cosa. Vaig tenir la sort de conèixer-lo ara fa uns 15 anys, just quan s'acabava de jubilar. El seu amor per la música (i sobretot pel món del saxo i del clarinet) era incommensurable. Hauria d'haver fet com els escriptors fan abans d'escriure la biografia d'un personatge, gravar els centenars d'hores que havíem compartit, totes plenes de contingut.

Era capaç de taral·lejar qualsevol estàndard de jazz que li demanessis, o qualsevol bolero d'aquells que, només de sentir-ne les dues primeres notes, ja li canviava l'expressió de la cara, com volent dir: “Ostres, aquest el vaig escoltar per primer cop a l'any 63, quan vàrem anar uns quants de Girona al Palau de la Música”. La seva increïble memòria feia que et pogués dir de dreta a esquerra o d'esquerra a dreta la secció de vents de l'orquestra d'en Duke Ellington l'any 65, o que et parlés de la vegada que va anar a parlar amb en Johnny Hodges a l'habitació de l'hotel on estaven tots els músics de la seva Big Band.

La paraula música sempre anava amb majúscules en la seva vida, i la va anteposar a tot, a vegades fins i tot davant de coses que haurien d'haver sigut més prioritàries. Però bé, tots som com som i el que no penso fer, ni ara, ni aquí, és parlar de les coses en què en Josep podia estar equivocat, que com tot ésser humà tenia. Per a mi se n'ha anat un amic amb majúscules, d'aquells que et truquen un dissabte al matí per dir-te: “Toni, vine que et posaré un disc que t'agradarà molt”, i un cop atrapat a casa seva, aprofitar per explicar-te les mil i una meravelloses històries que va viure gràcies a la seva gran passió: LA MÚSICA. Gràcies, Josep, per tot el que m'has ensenyat d'aquest art, per tot el que he après gràcies a tu sobre saxos i boquilles, i per obrir-me els ulls a aquesta inacabable història. Una abraçada allà on estiguis.