“‘Tocant fusta' és el meu segell i això és el que jo sóc”

La veritat és que sí. Des de ben petita cantava a la coral de l'escola –les Dominiques– i més endavant van crear un grup de gospel i m'hi vaig unir. Arran de tot això vaig presentar-me a Operación Triunfo (OT).

Tinc el títol de tècnic superior en educació infantil i vaig fer els cicles formatius de grau superior. Després vaig començar a fer la carrera de magisteri i vaig fer unes pràctiques a l'escola. M'agraden molt els nens però també m'agrada la música.

Ho vaig deixar perquè vaig entrar a OT. Quan vaig sortir vaig veure que arran d'haver estat a OT tenia feina, m'anava bé i volia dedicar-me a això. Ara ho tinc aparcat però no descarto tornar-hi perquè l'educació i cantar és el que més m'agrada.

No, la veritat és que no. A més, jo crec que, a mesura que vas fent, no veus que arribis alt. Vas fent i vas veient que aconsegueixes coses però sempre et queda per davant tot el camí que falta. Llavors, sempre hi ha coses per fer.

Des de ben petita, amb 15 anys, vaig descobrir la Maite Martín, que canta flamenc i boleros. El flamenc és la música que més m'agrada i també la música que sona a intimitat i que està feta com una cosa senzilla. Aquest tipus de música m'arriba molt, m'agrada.

Vaig vendre 90.000 còpies i no vaig complir el requisit ja que se n'havien de vendre 300.000. Em van oferir aquesta opció i en aquell moment vaig decidir que podria estar bé fer-ho. Estava en un moment que havia de triar això i ho sentia així. Per això vaig fer-ho i vaig aprendre moltíssim.

Sí, és clar. El barri de la Sagrada Família és el meu barri i sempre ho serà. Quan passo per aquests carrers em remunto als orígens, recordo quan era petita, la gent, com canvien les botigues i com evoluciona tot. I em fa gràcia passar per davant de l'escola i veure que segueix, que és gran i està més modernitzada. És guai veure el teu barri com creix. I, a més, he viscut en altres llocs però sempre acabo tornant-hi. Ser a casa és no perdre mai la teva part de nena.

Estàvem de gira de Lunae i em van avisar que m'havien trucat de Dagoll Dagom per fer la prova per Mar i Cel i jo, la veritat, no l'havia vist mai. Era una època en què era molt valenta i no em va agafar por. Vaig estudiar-me el Per què he plorat? i vaig anar a fer el càsting, on érem 15 noies per fer de Blanca. Al cap de dos mesos, quan jo ja pensava que no m'agafaven, em van trucar per anar a fer el segon càsting i en aquell moment vaig veure que la cosa anava seriosament. I aquest va ser un càsting molt difícil perquè havíem de representar totes les escenes amb els actors que ja havien estat escollits per fer el musical. Per això, quan triaven algú era perquè ho tenia molt clar.

És molt maco [somriu]. En aquella època anava fent, no tenia la consciència de com era de fort fer Mar i Cel. Ho veia com que m'havien agafat, m'havia d'estudiar el guió i havia d'arribar a una nota, i va ser perfecte! Havia de fer-ho. És ara, quan miro enrere i ho he paït, que dic: Uau, que fort! Déu n'hi do, que xulo!

Sí, però sincerament no n'era una gran fan i crec que no n'havia vist mai cap. Després, fent Mar i Cel, vaig anar a Londres a veure'n alguns i vaig començar a apreciar el món dels musicals. Fins aquell moment, la meva il·lusió era treure un disc.

No m'ho esperava! Un dia em va trucar la Beth, d'OT, li vaig comentar que estava nominada per al premi Butaca i ella feia veure que estava sorpresa. I quan vaig arribar allà, ella em va entregar el premi [riu], s'havia fet la boja! Va ser un reconeixement molt maco.

Déu n'hi do! Primer, el tema dels musicals és una disciplina superheavy perquè cada dia, passi el que passi, has de ser allà. No tens excusa. D'altra banda, pel que fa al disc, encara estem amb els preparatius perquè ja ha sortit a la venda i hi ha mil coses a fer. El presentem el 17 de gener al Luz de Gas, a Barcelona, i penses que això no serà tant heavy perquè en principi tens més temps. Però és curiós que estic tot el dia amb la promoció, els cartells, la roba per la presentació, anant a la discogràfica... S'està connectat tot el dia. No sé què és més dur. A més, el dia de la presentació és especial perquè ve un artista convidat sorpresa i hi ha més músics que hi col·laboren. Aquest disc, Tocant fusta, és el meu segell i això és el que jo sóc, és la meva carta de presentació. A partir d'aquí, s'han de fer concerts, treure un segon i un tercer disc, mantenir-se i, sobretot, no parar.

La veritat és que no gaire, però hi ha dies que quedes perquè has de quedar i no pots esperar més. Si fos pel temps sempre diries que no pots, el que passa és que de vegades dius, va!, aquest migdia aniré a dinar amb la meva millor amiga perquè m'ho mereixo.

Un dels millors ha estat poder treure el disc però un altre moment també molt significatiu va ser l'oportunitat de fer Mar i Cel, perquè em va obrir portes tant de cara al públic com a mi mateixa i va ser quan vaig saber que volia fer això, que m'agradava aquest tipus de música i que quan tragués un disc tindria més a veure amb això que amb altres coses que he fet abans.

L'època que vaig sortir d'OT, que no sabia on parar. Aquest moment de situació és molt dur.

És molt maco. És una barreja de les dues coses: la meva feina, que és el que m'agrada, i ajudar. Normalment, si vaig tranquil·la de feina, quan em truquen per un acte benèfic em fan un favor perquè m'agrada i m'hi sento molt còmoda.

Fa tres anys que amb en Toni Pagès, un bateria mític –el d'en Manu Guix, l'Antonio Orozco, etc.–, vam començar a quedar i vam anar fent cançons sense tenir la idea de gravar un disc; però fa un any, la discogràfica Nòmada 57, que ens coneixen a tots dos, ens van donar el seu suport per fer el disc sense saber què havíem gravat. Per això, el disc ha anat agafant seriositat a mesura que s'ha anat fent.

N'hi ha alguna que és del Toni, alguna que és meva, i altres que ell n'ha fet la música o la base i jo, la melodia i la lletra. En el disc ja surt així. La implicació que cadascun hem tingut en cada cançó apareix segons l'ordre en què surten els noms. Per exemple, en el senzill Ja no cal mirar, la implicació és més meva perquè ell va fer la base però jo, la melodia i la lletra, però n'hi ha altres com El crudo invierno, que és tota seva.

És pop però té un aire flamenc. És un estil propi que recorda el flamenc i el jazz però que té molt a veure amb la música que escolto.

Intento no escoltar-me gaire perquè m'analitzo, em corregeixo i em jutjo. Si vull estar relaxada escolto altra gent i, si pot ser, cantants que no conegui per desconnectar de la història.

Dedicar-me a això. A mi m'encantaria que aquest disc anés calant a poc a poc i anés agafant un lloc dins el món de la música, que tingui espai per a un segon disc i un tercer i la gent vingui als concerts i gaudeixi. Vull anar prosperant però, sincerament, ser molt famosa o omplir un Palau Sant Jordi no és el meu repte principal. És que si faig una presentació del meu primer disc al Luz de Gas, pugui fer-n'hi una segona. Mantenir-se és més difícil i aquest és el meu repte.