“El meu món és la natura, la resta és una mentida”

Això mateix! Qui diu això?! M'identifico molt amb aquesta cançó, Gipsy funky, perquè jo sempre m'he vist com una gitana negra. He escoltat molta música americana, grans clàssics com ara Aretha Franklin i Otis Redding, i per a mi el blues és com un quejío flamenc.

És que tot el que jo sóc em va arribar dels meus pares, que em van omplir d'art i de música, i el resultat va ser una mescla explosiva. La lletra em va sortir d'una manera espontània: no és que em plantegés en cap moment que escriuria una cançó sobre les meves arrels.

Ja han passat gairebé 20 anys i tots hem anat evolucionant, però crec que he aconseguit crear un estil propi i això és el més difícil que hi ha. Ara la gent escolta la meva música i de seguida sap que sóc jo. Vaig intentar fer algun disc diferent, més rocker, com ara Jugar a la locura (1999), i no va funcionar.

No és això. Simplement, jo sóc artista per pujar a l'escenari. Faig els discos per poder cantar després les cançons en directe. Jo gaudeixo a l'escenari, no gravant discos.

Ha estat una casualitat: els meus últims discos eren de versions i he tingut més temps per acumular cançons pròpies. Jo he anat descobrint-me com a compositora a poc a poc: quan vaig gravar De ley tenia encara al meu costat el meu germà Antonio. A la meva família cadascú té el seu art i ell era el poeta, així que ell va escriure aquelles cançons. Després, quan va morir, jo vaig escriure Qué bonito i el seu èxit em va donar forces per continuar endavant sense ell.

No ho sé. Però sí sé que jo ho aturaria tot demà mateix, perquè l'ésser humà ha creat un món que no se sosté per enlloc. L'Àrtic s'està descongelant i en quaranta anys no quedarà ni un sol peix al mar. Quin món deixarem als nostres fills i als nostres néts? El meu món és la natura, la resta és una mentida. Estem vivint en un món molt cruel i jo sóc molt sensible: fa poc, vaig veure un reportatge sobre com mataven dofins al Japó i et juro que em queien les llàgrimes.

Potser ens caldria un líder amb la força i la senzillesa de Gandhi, a àmbit mundial. I crec que internet podria ser un bon motor per al canvi, si tota la força de les xarxes socials es destinés a salvar el món. Les xarxes haurien de servir per a això, per fer sortir tots els ciutadans al carrer i fer una crida a la gent perquè obri els ulls, perquè si no fem alguna cosa hi haurà grans catàstrofes i ens extingirem.

Jo em conformo amb poder seguir fent música. El meu millor premi seria arribar a ser com Mick Jagger i continuar voltant pels escenaris amb la seva edat... però amb més arrugues [riu].