Mazoni udola millor de nit

“Totes les veus d'aquest disc es van gravar de nit. A mi em costa molt cantar al matí o després de dinar. I, en canvi, el disc en directe que vam gravar l'any passat és el que més m'agrada pel que fa a la veu. En aquest cas, també he cantat de nit, però no en un concert”, explica Jaume Pla (la Bisbal d'Empordà, 1977), l'ànima i l'udolador principal de Mazoni. Demà diumenge, Mazoni presentarà el seu sisè disc, Fins que la mort ens separi (Bankrobber), a la sala simfònica de l'Auditori de Girona, dins del cicle Càpsula (19 h, 6 euros). Mazoni són, a més de Pla, Miquel Sospedra (baix), Jordi Rudé (guitarres i sintetitzadors), Aleix Bou (bateria) i Toni Molina (bateria electrònica). “Ja fa tres anys que toquem amb les dues bateries. Vam començar a utilitzar-les amb el disc anterior, Eufòria 5 - Esperança 0, perquè era molt més rítmic i, tot i que aquest últim disc no ho sigui tant, ja ens hem acostumat a treballar així, tots cinc”, afirma Pla.

Les gravacions de nit i sense horaris gaire marcats van ser possibles perquè l'enregistrament es va portar a terme en una casa de Corçà, Villa Luz, amb els “itinerants Paracetamol Studios”. Només els pianos i el cor de gospel Kérigma –que canta en el tema Això nostre s'ha acabat (fos el que fos)– es van gravar als estudis 44.1, d'Aiguaviva, on es va masteritzar el disc. Fins que la mort ens separi segueix així l'exemple de clàssics del rock com ara Music from Big Pink, de The Band (1968), i Trout mask replica, de Captain Beefheart (1969), que es van gestar en part o totalment en cases, no en estudis tan professionals com freds. “La gent que grava en cases ho fa per una filosofia de vida: per no tenir horaris, per aconseguir unes determinades condicions acústiques i, sobretot, per crear un clima propici en què et puguis sentir bé. L'entorn influeix molt en el teu estat d'ànim”.

Mazoni mai no ha amagat les seves arrels musicals: “Sempre he mirat molt els anys seixanta i això es nota molt en algunes cançons meves i no tant en altres”. En aquest cas, Fins que la mort ens separi s'obre amb una minisuite en què es poden escoltar unes veus que rememoren el millor Brian Wilson. Però el disc dispara en moltes direccions i la majoria de vegades l'encerta.