“Sóc un assassí a sou i vaig en cadira de rodes”

Primer de tot he de dir que estic molt content d'haver trobat aquesta magnífica obra que em va proporcionar en Miquel Murga. Em va dir: “llegeix això”. Em va agradar molt, està molt ben escrita. I sí, l'autor, l'Eric Romero, és un noi jove, d'uns 25 anys, que em va deixar impressionat. L'obra em va enganxar de seguida. L'Eric va escriure l'original de la història en castellà però ara ja s'està traduint al català per poder-nos presentar per tot Catalunya fent teatre català, parlat en català.

Sí, ha estat al Teatre Guasch de Barcelona i l'hem representat durant tres dies. Però molta gent del públic ens va demanar per fer-la en català i com que automàticament ja ens van sortir uns quants contractes en pobles per anar a representar-la en català... El cas és que ens va semblar molt bé el suggeriment i vam decidir que valia la pena fer-ne la traducció al català i ara, ja estic neguitós per poder estrenar passat l'estiu i anar de gira. Ara mateix no sé en quin teatre farem l'estrena, però estem molt il·lusionats amb aquesta obra. És molt bona.

Sí. En aquesta ocasió, com que l'original era en castellà, a mi m'ha fet anar d'una coherència a arribar a una incoherència. Vull dir que, coherentment, home!, crec que les versions originals s'han de respectar totes. Però, és clar, també m'he dit sempre que fer teatre en castellà a Catalunya és una incoherència. D'aquí que la coherència de respectar les versions originals m'hagi portat a la incoherència de fer teatre en castellà a Catalunya. I ara, quan la fem en català estarem empatats i tot plegat, acabarà sent coherent.

Amb en Miquel Murga ens vam conèixer l'any 1986, a Ràdio Avui, de la Cadena13. En Miquel, amb en Guix, feien un programa de nit que va ser de molt èxit, Campi qui dormi, i jo els trucava i em feia passar per una altra persona. Vaig enganyar-los representant un parell de personatges. Encara que a en Miquel ja el coneixia d'uns anys enrere, quan jo havia estat ficat en el moviment de la cançó catalana, la Nova Cançó. Hem fet obres plegats, entre les quals cal destacar Masclistes, que vam representar durant cinc anys arreu de Catalunya i fins a les Illes. I ara en Miquel és qui em dirigeix a l'obra Quan s'apaguin les espelmes. I funciona de meravella, perquè ambdós sabem perfectament separar l'amistat del que és la feina, en hores d'assaig i en la representació. Molt bé, estic molt content. Vaja, tots estem molt contents.

Encara que només hi ha un actor a l'escenari, no és un monòleg. Perquè, la veritat, no ho és, un monòleg. Constantment estic parlant amb altres personatges. Encara que no surtin a l'escenari, constantment són presents en la funció. És una història, un thriller, diguem-ne, que comença amb un assassinat i acaba amb un altre. Al mig van passant moltes coses que mantenen l'espectador atent per seguir l'engranatge i el desenllaç de l'obra. És, sóc, un assassí a sou que va en cadira de rodes i que necessita acabar un últim encàrrec. Explico per què vaig en una cadira de rodes i que estic preparant l'últim assassinat, però aquest últim assassinat se'm complica i... Prou, si et plau, no em facis explicar res més dels cinquanta cinc minuts que dura la funció.