Canals

A tocar del mercat

Can Marquès, que va néixer al carrer de la Neu i en deien Cal Foradat, es va traslladar a plaça Calvet i Rubalcava quan van inaugurar la nova plaça del mercat, d'on treu la matèria primera

Fins a l'any 1984, l'ambient de la plaça del Mercat era un altra. El 1944 s'havia inaugurat la nova instal·lació de Calvet i Rubalcava, a davant de l'antic mercat del bestiar, reconvertit en caserna d'artilleria. Allò va comportar la urbanització d'una zona, fins aleshores allunyada del centre, que va concentrar la venda de fruita a l'engròs i va fer revifar un sector de la ciutat que fins llavors era poc poblat i transitat. La circumstància no devia espantar Florenci Marquès i Antonia Anaya, que van deixar la fonda del carrer de la Neu, coneguda com Cal Foradat, es vas traslladar a pocs metres de la llotja d'abastaments i hi va obrir un bar enfocat a la gent que hi havia al mercat, que feia esmorzars de forquilla, tapes i cuina tradicional. Conegut com a “can Mai Tanquis”, obert des de les sis del matí fins a les dotze de la nit, es va consolidar com un dels punts de referència de pagesos, marxants, camàlics o negociants fins que, amb l'entrada d'Eugeni Sánchez –que havia fet de cuiner professional a Tossa i es va casar amb la pubilla Maria Dolors Marquès–, van buscar oferir un producte més elaborat. El restaurant va funcionar a ple rendiment en un edifici de pedra situat a un cantó de la plaça fins que el pla urbanístic del 1984 –desprès de la inauguració de Mercagirona i que el centre majorista de distribució de fruites i verdures passés al pla d'Abastaments– va fer enderrocar l'illa de cases on hi havia magatzems, botigues i Can Marquès. Aquest pla va reconvertir el caos de la paralització del pla Perpinyà en un indret ciutadà ordenat i completament modificat. Mentre van durar les obres, Can Marquès es va traslladar dos anys al carrer Canaders i va tornar reconvertit en un local situat als baixos d'un edifici de sis plantes que ocupa el mateix espai físic. Però es van trobar que era el 1987 i que el paisatge havia canviat. La transformació del mercat en minorista va fer que deixessin de fer esmorzars i van centrar l'activitat en dinars i sopars. En aquest sentit, hi ha una magnífica crònica a Presència signada el 5 de novembre del 1977 per un tal Quim, segurament Nadal, titulada Can Marqués com a casa en què es pot llegir: “la comoditat, netedat, senzillesa, qualitat del menjar, i el plaer d'anar-hi a peu el fan recomanable fins per a sopars decidits apressadament i per raons de treball.” El restaurant va guanyar prestigi entre les mal anomenades classes mitjanes. Avui, quan el negoci ja el porta la quarta generació de la família que el va fundar i Eugeni Sànchez Marquès, un economista reconvertit en cap de sala, ha substituït el seu pare, Can Marquès continua fidel a la filosofia de sempre. Han millorat la presentació i l'estructura dels plats, però el client de tota la vida –el que es manté i porta amics, coneguts i saludats–, pot trobar plats antics i molt ajustats a la història del restaurants. Escalivada amb anxoves, bunyols de bacallà, calamars a la romana, tripa i pota de vedella, ous ferrats amb patates, llengua de vedella estofada amb bolets o peus de porc a la brasa, expliquen que no s'han perdut les essències i el restaurant a tocar del mercat manté el tracte proper i personal, que és el que agrada al client.

Can Marquès
Any.
1918
història.
Va néixer com la fonda Cal Foradat, al carrer de la Neu. La va gestionar Pere Marquès fins que el seu fill Florenci va traslladar el negoci a la plaça Calvet i Rubalcava, on havien obert el nou mercat.

Un sopar a cal Foradat

Jaume Marquès i Casanovas, que va ser cronista oficial de la ciutat, va escriure sobre el temps en què a Girona hi va haver fondes com: “Can Falgueres i Cal Foradat, esmentades també per Josep Pla, com a típiques cases de menjar que servien porcions de plats del país i del temps i on el tracte era familiar”. El doctor Marquès parla de cal Foradat, que era el nom amb què es coneixia el restaurant de la família Marquès, una part arribada de la Cellera, quan estava al carrer de la Neu, que comunica el carrer de les Ferreries Velles amb el Mercaders, abans del seu trasllat. En aquest aspecte, el 29 de gener del 1965, Maria Alonso que signava amb l'àlies de Cierzo, va signar un article a Los Sitios en què recollia una anècdota curiosa que hem traduït del castellà: “Com sembla, quan en Santiago Rusiñol venia a Girona, en Pepet Gitano es transformava en voluntari ajudant de l'escriptor. Li portava les teles que utilitzava en les seves sortides pictòriques i l'acompanyava en la petita bohèmia que podia trobar a la ciutat. Una vegada va convidar en Gitano a sopar a cal Foradat, una mena de tasca que hi havia al carrer de la Neu. El Sr. Lux recordava que no era un establiment gaire net en què, amb el vistiplau de la mestressa dels fogons, s'hi menjava sense estovalles, amb gats i gossos passejant per la sala en harmoniosa companyia. Un dia s'hi va presentar en Rusiñol per anunciar que hi aniria a sopar amb en Pepet Gitano. La mestressa va pensar que calia donar-li la millor taula i en una en una dependència de la tasca en va muntar una amb les millors estovalles i coberts. Quina decepció que va tenir la senyora quan en Rusiñol va dir-li que allà no hi volia sopar, que ell havia vingut per menjar acompanyat dels animals, a la planta on feien vida... «Aquest home, –va dir la mestressa de cal Foradat–, no està bé del cap.»”

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.