Disseny amb classe

Les dues paraules que més ha pronunciat Claret Serrahima al llarg de la seva carrera professional són: “Us equivoqueu.” Els destinataris? Els seus propis clients, que mai no s'esperen quina una els té preparada aquest cul del jaumet del món del disseny i, quan ho descobreixen, es posen les mans al cap i li etziben: “No!” No, doncs sí. I és que a Serrahima el que més el fa trempar és subvertir esquemes, convencions, tòpics i prejudicis, és a dir, fer el contrari del que s'espera d'ell.

D'homenatges, no en vol ni sentir a parlar –“que jo no em retiro!”–, però l'exposició que li ha organitzat l'Arts Santa Mònica, institució de la qual ell mateix va gestar la imatge, li fa il·lusió i alhora un cert respecte perquè, diu cap cot, no només no té massa clar si reuneix els seus millors treballs sinó que fins i tot creu que alguns dels que hi llueixen són “espantosos”. El comissari, el seu fidel col·laborador Òscar Guayabero, somriu quan el sent i, per a qui no acabi d'entendre les seves dèries i contradiccions, l'acota, o més aviat al revés, el fa inabastable: “Serrahima no és un dissenyador gràfic, és un narrador visual.”

El cervell de Serrahima va a mil per hora, però l'exposició, que no està pensada per a dissenyadors, ressegueix amb calma la seva intensa i extensa trajectòria. Guayabero ha fet una selecció de projectes que, en una part molt petita, es van veure en una mostra d'esperit calcat fa dos anys al Museu d'Art Modern de Ceret, gràcies a l'entusiasme encomanadís de la intrèpida Josefina Matamoros, ara ja exdirectora. A Barcelona, l'exposició té més continguts i ha reblat el clau del muntatge: una gran pissarra en una classe de disseny i moltes altres aventures vinculades a la cultura, tot fent una picada d'ullet al nom de l'estudi de Serrahima, Clase, empresa i laboratori, seny i rauxa, alhora.

L'exposició és, per sobre de tot, una experiència per passar-ho bé. Cada obra té una història, generalment divertida, al darrera. Per al cartell de l'Any Miró, Serrahima va apostar per un poema visual amb el verd de protagonista, justament un dels colors que menys feia servir Miró. “Estava fart de les bestieses folklòriques que s'estaven fent per comercialitzar amb Miró.” Dit i fet. Darrera la Fundació Alícia (alimentació + ciència), hi ha l'enginy de Serrahima –“quan ho vaig proposar es van desmaiar”–, així com també el trobaran darrera els logos del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), del Teatre Romea, de la nova entitat financera Catalunya Caixa –“l'única condició que em van posar era que no fes servir ni Catalunya ni Caixa; doncs vet aquí”–, d'El Bulli –“aquest va ser molt fàcil, només hi havia buldogs al restaurant!”–...

Històries curioses que també impregnen els treballs no acceptats, aquells que els clients acaben llançat a la cara del murri de Serrahima. És el cas del cartell de les festes de la Mercè del 2010, en què reivindicava la figa com a fruita de temporada... Llàstima que la “figa de la Mercè” va posar nerviosos els responsables de l'Ajuntament de Barcelona. En va fer un altre molt més políticament correcte. “Tot i així, en el meu cas, sempre he treballat amb molta llibertat amb totes les administracions públiques.” Que així sigui sempre.

Ah, sobretot, si van a veure l'exposició, no s'oblidin de recollir un facsímil que aplega una tria dels articles que el tàndem Claret Serrahima i Òscar Guayabero publiquen a El Punt Avui.