Sense continuïtat ni canvi

Selma –736 metres d'altitud– és un poble abandonat des d'abans de la guerra, situat al territori muntanyós que, amb graduació de matisos, separa el Camp de Tarragona de les terres penedesenques. Pertany a l'extens municipi d'Aiguamúrcia –el de Santes Creus–, i com molts pobles similars escampats per la geografia muntanyosa del país, no va ser a temps de rebre les modernitats que arribaven a les terres més planes, com ara la llum elèctrica i l'aigua potable a les cases, les carreteres i el transport mecanitzat: la gent en va marxar abans, sobretot cap al nou poble del Pla de Manlleu, al peu de la riera de Marmellar. Tot i amb això, en el dir de la gent gran de l'entorn era un poble que tenia de tot: rector, escola, ferrer, forner, etc., i molts masos d'arrel antiga que sumaven població a les cases del poble, entre fèrtils terres de conreu. Mentre molts masos continuen drets i habitats, les cases de l'antic poble són una autèntica desferra provocada pel pas del temps, la depredació i la salvatgia humana, que és capaç de tot, fins de profanar les tombes.

És en aquests llocs perduts, veritables mortalles d'ells mateixos i de la vida que s'hi donà, on es produeix i s'escenifica un irrecuperable trencament amb el passat. La memòria fugida cap a d'altres llocs propers o llunyans esdevingué l'oblit. La tradició i la consuetud del lloc, mortes en el present, certament poden ser recollides a través de la història, la memòria oral o escrita, o ser guardades en el record mentre n'hi hagi en la vida d'algú, però mai més seran experiència a transformar amb el pas dels dies, fil conductor cap al present i el futur.

I heus aquí com davant de la visió d'un poble abandonat com ara Selma –destinació excursionista lliurada al lent designi de la natura– se'ns planteja el dubte de saber si en la nostra societat, sadollada d'una ingent informació, tenim suficient capacitat per transmetre planerament els valors i el coneixement del passat en un procés de continuïtat i canvi, des de la quotidianitat de la vida. Si el canvi real –electoralment tan promès– no és, de fet, una suplència, una substitució adotzenada i especulativa que esborra tot contacte natural amb el passat com a camí de futur. El dubte de saber si el que transmetem no és en gran part la incomunicació globalitzada.