Cultura

Al Tall, 35 anys

PAS A PAS

Sembla que va ser ahir, però han passat ja 35 anys des que Al Tall es gestava i començava les seues primeres actuacions a Albal, a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de València i a la Pobla de Vallbona. Ningú no creia que el grup, integrat per músics autodidactes preocupats per la música tradicional valenciana arribaria tan lluny i que donaria tants fruits per al gaudi personal dels qui hem tingut la sort d'assistir a alguna de les seues múltiples compareixences públiques. I el que és més, tampoc suposàvem que resultaria de tanta utilitat per a ajudar a recuperar part dels nostres orígens i col·laborar en la vertebració del nostre País Valencià.

Al Tall s'ha fet mereixedor de tota classe de distincions. Ara arriba el torn al Guardó Primer de Maig en el vessant col·lectiu que concedix la UGT del País Valencià. I més que en vindran per a un grup que, per a fortuna de tothom, i així desitgem que siga, és incombustible. Només dos dels seus components (Vicent Torrent i Manolo Miralles) pertanyen encara al grup des de la seua fundació allà per la primavera del 1975.

Ha passat de tot. Ha plogut molt, però Al Tall continua, amb el seu nom que, segons les cròniques internes, sembla que ve perquè en un descans dels seus assajos l'amic Vicent Torrent els digué als seus companys una cosa semblant a «Vinga, ja n'hi ha prou; anem AL TALL». No sabem si l'anècdota és o no certa, però no deixa de ser un nom molt encertat.

Al Tall ha fet durant tots estos anys allò que Lluís Serrahina va dir en afirmar que amb la Nova Cançó es va posar lletra i música a un silenci. Perquè per a molts, potser per a tothom, el grup se situa en el moviment de la Nova Cançó, sent Joan Fuster un dels primers intel·lectuals a vincular Al Tall amb eixe moviment en el seu opuscle «Ara o mai». No podem estar en desacord. Tot i això, els protagonistes mai negaren que el seu objectiu fóra fer una cançó popular, però de hui. Aixó ho han manifestat en diverses ocasions i així ho han demostrat al llarg del temps.

El seu primer elepé, enregistrat al principi de la seua llarga i fructífera trajectòria, el 1975, anunciava clarament les seues intencions. Tots recordem allò de «Per Mallorca ix el sol...i per Castella s'acaba». I tots ho recordem perquè calia que ens ho feren saber. Ja deia Raimon que venia d'un silenci. Però del silenci veníem molts més. Per Mallorca eixia el sol. Era ben cert.

El 1976 pot ser considerat com el de la consolidació de la formació musical. S'enregistra el seu segon elepé. Les peces més conegudes i representatives foren «Tio Canya» i «Darrer diumenge d'octubre». Tot un encert per a ajudar-nos a reflexionar sobre la situació per la qual passava la nostra terra i que encara tenen ressò i sentit. Són cançons que s'associen al nostre passat, al nostre present i que ens dóna unes incisives ànsies de millora. Ens ajuda a reflexionar i ens alegrem quan veiem que els descendents del «tio Canya», un home de la Pobla, com hi ha pertot arreu, en tots els nostres pobles, reconsideren la seua vida i decidixen exercir de valencians. Si hi ha molts descendents com els del tio Canya no tot està perdut. Ans al contrari, tenim molt de futur. Perquè ens juguem el futur. I això Al Tall ho sabia i ho sap molt bé, com ho sabia el tio Canya.

El tercer disc, «Posa vi, posa vi», més festiu, deixa pas a un altres elepés que també invitava a una reflexió profunda (»Almansa»). Era l'any 1979, i el grup volia recordar els esdeveniments del 1707, la desfeta d'Almansa i les conseqüències de la pèrdua dels furs. Encara, en tots els recitals solem demanar «Processó», «Lladres», «Romanç del cec» i d'altres cançons que ens recorden la trista història, la mala sort dels valencians, però que ens servixen per a donar a conéixer allò que va ocórrer i a continuar reivindicant millores col·lectives per al poble valencià. Comença la processó. Sí, ja ha començat. Però és una processó de reconeixement i de recuperació del poble valencià. Així ho entenem en escoltar eixes cançons.

Un llarg camí. Després del que portem dit vingueren unes altres propostes. Recordem «Cançons de la nostra Mediterrània», amb Maria del Mar Bonet, el disc de «Tocs i vares» del qual ells se senten tan orgullosos, el de Xarc-Al-Andalus, el de «Xavier el coixo» (1988), «Europ Eu!, i, fins i tot, un enregistrament en solitari de Vicent Torrent (»Rosa perduda», 1992) i d'altres continuades produccions fins arribar al darrer elepé, ja el 2009, que gira al voltant de l'obra de Jaume I, i que porta per títol «Vergonya, cavallers, vergonya». En això estan ara els seus components pel que fa a cançons. I en això estem qui amb l'esperit obert esperem que Al Tall continue la seua sembra.

Però no ens podem conformar a dir el que hem dit del grup. Semblaria que tan sols és un conjunt musical que canta en valencià. Que no és poc. Caldrà tindre en conte que també s'han dedicat, molt acuradament, a recollir material sonor per a rescatar-lo de l'oblit i procedir a la classificació, conservació i difusió. És la fonoteca de materials, que funciona des del 1983. Un ric recurs d'un valor incalculable.

Diversos autors han considerat que el treball musical del grup es troba dins de l'anomenada ripproposta, més pròpiament «ripproposta valenciana». Es tracta d'una proposta italiana que és considerada com el nivell més progressista de la música perquè pretén continuar creant i aportant novetats per als nostres dies i per a la nostra gent, i ho fa des del llenguatge estètic de la nostra tradició. Així ho ha dit en diverses ocasions Vicent Torrent. Per a demostració d'eixes paraules, caldrà fer una ullada a les seues produccions. Han fet jotes (l'u i el dos, u i dotze, jota vella...), seguidilles, boleros, fandangos, tonadilles, polques, romanços, havaneres, albaes, marxes mores i cristianes, danses, cançons de batre i tota classe de gèneres i estils que li han donat un tarannà al grup molt característic i difícilment igualable.

Donar un guardó a Al Tall és una qüestió de justícia. Una de les coses que no es pot deixar de fer. I no sols es tracta d'un reconeixement a tota una trajectòria que, per sort, encara es troba en el seu inici. En això confiem. És, i això és el més important, una aposta de futur.

El Guardó no va destinat únicament als components dels darrers anys (Vicent Torrent, Manolo Miralles, Jordi Reig, Enric Banyuls, Xavier Ahuir, Robert Moreno i Maribel Crespo), sinó a tots els qui han passat pel grup, ja que la seua trajectòria ha sigut molt llarga i molt encertada i respon a un esquema de valors i a un esperit reconfortant que tots acceptaren i compartiren, de la qual cosa ens fem copartíceps.

Només ens resta desitjar-vos un bon futur. Molts anys més de treball i moltes gràcies per acceptar este Guardó Primer de Maig que se vos oferix amb la nostra plena sinceritat.

Gràcies, per tot. Anem AL TALL.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.