actualitat lingüística
Lluís llort
Paraules amb cara i ulls
El filòleg David Paloma reuneix més de 150 epònims en el llibre ‘Personatges convertits en paraules'; us oferim un breu tast de l'obra
Tàper
El personatge
Earl Silas Tupper (1907-1983) va ser un inventor nord-americà de productes de plàstic la finalitat dels quals és la conservació dels aliments. Tupper va néixer en una granja de Berlín, però no el Berlín d'Alemanya sinó del comtat de Coös, a l'estat de New Hampshire (Estats Units); és un poble relativament petit, molt a prop del Canadà. Tupper va començar a treballar a la companyia DuPont Chemical [...]. Aquí va començar a investigar sobre les propietats dels polímers, sobretot del polietilè. Quan tenia 31 anys va fundar la seva pròpia companyia d'envasos de plàstic Tupperware: l'empresa es deia Tupperware Plastics Company. El 1944 Tupper va patentar la marca Tupperware i poc temps després van sortir a la venda els primers productes, que van tenir un èxit immediat. [...] Tupper es va fer multimilionari. El 1958 va vendre l'empresa a Rexall Drugs Corporation i es va retirar a viure en una illa de propietat, a Costa Rica.
La paraula
El substantiu masculí singular tàper (en plural, tàpers), escrita amb una a accentuada, és l'adaptació catalana de la paraula anglesa tupper, forma derivada de la marca comercial Tupperware. Es refereix a un recipient de plàstic que tanca hermèticament al buit i que serveix per guardar-hi o per dur-hi menjar. Els mitjans de comunicació en català han avalat aquesta forma, d'acord amb l'adaptació que també ha fet el castellà. Tot i la preferència per tàper, no és estranya la forma túper, amb u. [...]
La curiositat
L'escriptor Sergi Pàmies (1960) va escriure l'article Visca el tàper!, publicat a La Vanguardia el 4 de gener del 2013. En reprodueixo un fragment: “El tàper no és un invent nou. En la història del proletariat i dels autònoms, hi trobem avantpassats digníssims que, a més a més, tenen, en castellà i en català, noms tan fonèticament i ortogràficament saborosos com fiambrera i carmanyola. En quin moment ens va semblar que aquestes denominacions autòctones no eren prou sofisticades per a la nostra sensibilitat i que havíem d'abraçar la practicitat d'un anglicisme prou consolidat com tàper (un anglicisme que, a més, incorpora la condició plastificada de l'invent)? No ho sé.” [...]
Beixamel
El personatge
Louis de Béchameil, marquès de Nointel, també anomenat Louis Béchameil de Nointel (1630-1703), va ser un financer francès: entre altres càrrecs, va ser recaptador d'impostos i superintendent de la casa del duc d'Orléans. Va revisar també la llista de títols nobiliaris en el marc d'una comissió que tenia la finalitat de denunciar la falsa noblesa. I va crear nous impostos. Era un home molt ric, de maneres refinades, amant de la pintura i de les pedres precioses. Va ser, així mateix, un gestor reial a la cort de Lluís XIV, el rei Sol. Però a més a més va ser un gastrònom, i per aquest motiu es va fer famós. Se li atribueix la invenció del vol-au-vent, del ragout à la financière i, tal consta en les memòries apòcrifes de la marquesa de Créqui, del segle XIX, la salsa que porta el seu nom. Tanmateix, el més probable és que Béchameil perfeccionés una recepta més antiga de François Pierre de la Varenne (1615-1678), cuiner del marquès d'Uxelles. També es diu que l'esmentat cuiner va dedicar la salsa a Béchameil, seguint un vell costum dels cuiners de l'època de dedicar plats als nobles i poderosos.
La paraula
La beixamel és una salsa feta, actualment, a base de mantega o llard, llet i farina, a la qual es pot afegir nata, formatge, brou, pernil, sofregit de ceba, tàperes, etcètera. [...]
La curiositat
Per fer una salsa beixamel de densitat mitjana, és a dir, ni molt aigualida ni molt espessa, s'ha de tenir a punt mig litre de llet, 50 grams de mantega i 50 grams de farina. Primer de tot s'ha de fondre la farina en una cassoleta i, un cop fosa, s'hi ha d'afegir la farina de cop i s'ha d'anar remenant per evitar que es facin grumolls. Per què a vegades queden grumolls? Doncs perquè, per error, es posa alhora al foc la mantega i la farina. Resulta que la farina es cou de pressa i no es pot barrejar bé amb la mantega. Aleshores els grumolls no desapareixen encara que s'hi afegeixi llet! [...]
Canyardo
El personatge
Mariano Cañardo Lacasta (Olite [Navarra], 1906 – Barcelona, 1987) va ser un ciclista que va pertànyer al Futbol Club Barcelona i a la Unió Esportiva Sant Andreu, entre altres equips. Professional entre 1926 i 1943, va guanyar set vegades la Volta a Catalunya (rècord encara no superat), quatre campionats d'Espanya en ruta, dues etapes de la Volta Ciclista a Espanya i una etapa del Tour de França. Tenia grans qualitats com a contrarellotgista i com a escalador. Rudolf Ortega explica que la seva popularitat era comparable a la de Zamora i Samitier, tots dos futbolistes mítics.
La paraula
Aquest nom masculí no surt en els diccionaris de la llengua catalana, però sí en el Diccionari de futbol. Vol dir ‘xut molt potent' i és sinònim de canonada o gardela. L'origen del terme és el cognom del ciclista Cañardo, catalanitzat en ny, per analogia amb les característiques pròpies del ciclisme (potència i velocitat) i de les pròpies virtuts d'aquest esportista: era fort i ràpid. La paraula no és pas cap barbarisme, encara que la terminació en o ho pugui fer sospitar. Els castellanoparlants que no tenen contacte amb la llengua catalana no saben què és un canyardo (ni un cañardo). El terme no apareix en cap diccionari en castellà. Si en aquesta llengua es vol dir ‘xut molt potent', es diu trallazo o chupinazo. [...]
La curiositat
El diari La Vanguardia del 13 de setembre del 1932 portava una fotografia a pàgina sencera en què es veia una gentada just al davant del monument a Rafael Casanova. Enmig de tanta gent, Mariano Cañardo feia ofrena del trofeu de guanyador de la Volta a Catalunya d'aquell any. L'home que il·lustrava la Diada era, efectivament, molt popular.
Linxar
El personatge
Charles Lynch (1736-1796) va ser un granger de l'estat nord-americà de Virginia, i, més tard, jutge, que es va prendre la justícia pel seu compte durant la guerra de la independència dels Estats Units (1775-1783). Així, va aplicar penes sumaríssimes sense tenir en compte la legislació penal o processal. Lynch provenia d'una família de quàquers immigrants d'Irlanda. De fet, diuen que va ser el seu germà John qui va posar nom a la ciutat on es van establir els Lynch: Lynchburg, a Virginia. [...] El 1778 es va convertir en un coronel de milícia i, a partir d'aquest fet, va començar a aplicar la seva justícia particular gràcies a la col·laboració d'altres oficials i d'altres jutges: per exemple, penjar d'un arbre els sospitosos. Les accions a vegades eren molt més salvatges: comprenien tortures i castracions a la població negra del sud dels Estats Units, amb l'ajuda d'altres ciutadans. [...]
La paraula
El verb linxar vol dir ‘executar algú sense formació de causa, per aplicació de la llei de Lynch'. Especialment, linxar es refereix a ‘executar, la multitud, una persona pretesament criminal o que atempta contra la moral vigent'. En el Diccionari general de la llengua catalana, Pompeu Fabra redacta la definició en aquests termes: ‘Executar (algú) sense formació de procés com quan una multitud captura i penja una persona creguda culpable'. De l'acció de linxar se'n diu linxament.
La curiositat
En el suplement Cultura d'El Punt Avui del 24 de gener del 2014, l'escriptor i crític Jordi Llavina reporta una anècdota del gran narrador veneçolà Ednodio Quintero (1947). [...] Quintero explica que a principis dels noranta viatjava en tren per Mèxic al costat d'alguns escriptors entre els quals hi havia el barceloní Enrique Vila-Matas. Es veu que per culpa de l'alcohol anaven força contents, uns més que altres, i Vila-Matas va començar a malparlar en veu alta dels mexicans... En aquell tren hi viatjaven, també, mexicans ben contents de ser-ho, que el van sentir i que es van anar empipant amb les paraules del barceloní. I tant es van empipar que estaven ben decidits a linxar-lo. Volien llançar-lo del tren en marxa! “Sort que vaig intercedir-hi jo, i el meu amic espanyol va poder salvar la pell!”.
Manolo
El personatge
Manuel Blahnik Rodríguez, més conegut per Manolo Blahnik (1942), és dels pocs personatges vius que ja té un epònim. Manolo va néixer a les Canàries i és el fundador d'una de les marques de sabates més prestigioses del món. Fill de pare txec i de mare canària, va créixer entre les plantacions de plàtans dels seus pares. Va començar estudiant dret internacional a Ginebra i, després, a la mateixa ciutat, arquitectura i literatura. Se'n va anar a París per estudiar art i el 1970 es va instal·lar a Londres on va trobar feina de fotògraf al diari dominical Sunday Times. Finalment va entrar en el món de la moda i es va fer amic del fotògraf suec Eric Boman i de la dissenyadora francesa Paloma Picasso. El 1971 aquesta el va presentar a l'editora de Vogue als Estats Units, Diana Vreeland, que és qui el va encaminar cap al disseny de sabates. El 1973 va obrir a Londres la seva primera botiga de sabates: Zapata. Manolo Blahnik s'ha distingit d'aleshores ençà per dibuixar ell mateix els esbossos de les sabates que dissenya i també per fer-ne el prototip; després els envia a Itàlia perquè passin els processos de producció corresponents. No segueix tendències. Diuen els entesos que no crea sabates sinó obres d'art: hi ha llargues llistes d'espera de gent que espera portar o tenir unes manolo. El 2007 Manolo Blahnik va rebre el títol honorífic de l'Excel·lentíssim Orde de l'Imperi Britànic pel seu servei a la indústria de la moda (britànica) i el 2012 va ser guardonat amb el Premi Nacional de Disseny de Moda. Nacional, en aquest cas, vol dir ‘espanyol'.
La paraula
Unes manolo són unes sabates de categoria. Rigorosament són de la marca Manolo però, per extensió, qualsevol parell de sabates que siguin de luxe, caríssimes, són unes manolo. Les originals valen entre 500 i 4.000 dòlars (preus del 2015) i es poden trobar a les poques boutiques oficials del dissenyador o en sabateries de luxe. Per referir-se a una sola sabata manolo, direm una manolo. L'article és qui marca el nombre, singular o plural.
La curiositat
A la sèrie Sexe a Nova York, el personatge Carrie Bradshaw (Sarah Jessica Parker) és addicta a les manolo. Bradshaw és una escriptora de Nova York, amant de les festes i de la moda. Té una columna setmanal en què descriu les seves aventures sexuals (les d'ella i les de les seves amigues), sempre ben calçada amb unes manolo.
Perkins
El personatge
Anthony Perkins (1932-1992) va ser un actor nord-americà que va començar a tenir papers en pel·lícules com The actress (1953), al costat de Spencer Tracy i Jean Simmons; Friendly Persuasion (1956), protagonitzada per Gary Cooper; Desire under the elms (1958), al costat de Sophia Loren; i Tall story (1960), amb una jove i debutant Jane Fonda. El mateix any 1960 va fer el seu paper més conegut, el de l'assassí Norman Bates, a la pel·lícula Psicosi (en anglès, Psycho), dirigida pel famós director Alfred Hitchcock. Semblava que amb aquesta pel·lícula, en què Perkins sortia amb un jersei de coll ajustat per sota del qual s'apuntava només una mica de camisa, Perkins havia de guanyar l'Oscar al millor actor. La veritat és que ni tan sols va ser nominat. L'actor va participar posteriorment en altres projectes i, arran de l'èxit de Psicosis, va protagonitzar algunes seqüeles d'aquesta pel·lícula: Psicosi II, Psicosi III (que ell mateix va dirigir) i Psicosi IV: l'inici. L'èxit d'aquests productes ja va ser considerablement menor. A partir dels anys 70 del segle passat, Perkins va aparèixer sobretot en pel·lícules per a la televisió. El 1991 el Festival de Cine de Sant Sebastià li va atorgar el Premi Donòstia a la seva carrera. La vida d'Anthony Perkins està molt documentada en la biografia de l'escriptor Charles Winecoff titulada Split Image: the life of Anthony Perkins (2006).
La paraula
En el món de la moda, el coll perkins és una fusió del coll caixa (que és l'escot que ve arran d'on comença el coll) i el coll de cigne (o coll alt). El coll perkins, que no recull cap diccionari però que el terme és molt usual en la indústria tèxtil, és la part d'un vestit que envolta el coll, en aquest cas ajustat i lleugerament elevat.
La curiositat
Hi ha molts tipus de coll: el coll de cigne (o coll alt; també hi ha el coll de semicigne), el coll caixa, el coll d'agulla, el coll d'aletes, el coll mariner, el coll en punta (o coll en V), el coll anglès, el coll italià, el coll boer (també anomenat coll truman), el coll bebè (o coll claudine col·legial o també coll Peter Pan), el coll Mao (coll alt i recte d'inspiració xinesa) i, entre d'altres, el coll Bogart, que és molt clàssic: recorda el coll que tenen totes les camises, però amb les puntes finals retallades de manera que la caixa queda més quadrada. S'utilitza per anar amb vestit i corbata, per descomptat; o corbata de llacet. En canvi, amb el coll perkins no es pot portar corbata.
la paraula favorita de l'autor
Rebeca
El personatge
Rebecca de Winter és un personatge fictici, sorgit primer d'una novel·la de l'escriptora Daphne du Maurier, titulada Rebecca, i més tard popularitzada per la pel·lícula d'Alfred Hitchcock, estrenada el 1940, protagonitzada per Laurence Olivier i Joan Fontaine, i titulada també Rebecca. [...]
La paraula
El nom propi Rebecca, escrit amb dues cc en anglès, s'escriu amb una c en català, tant en nom propi com en nom comú. Una rebeca és una jaqueta de gènere de punt curta fins a la cintura, sense coll i cordada per davant de dalt a baix. [...]
Lacuriositat
Joan Fontaine és l'actriu que interpreta, a la pel·lícula Rebecca, la segona senyora De Winter, el nom de pila de la qual no s'esmenta mai. Hi ha la creença generalitzada que el personatge sempre porta rebeca: el motiu no és altre que la popularització d'aquesta peça de vestir arran de l'èxit de la pel·lícula, que certament va ser extraordinari. Mònica Montserrat, lingüista, assenyala [...] que, en realitat, Joan Fontaine només du posada una rebeca durant deu minuts de pel·lícula (d'una pel·lícula que dura més de dues hores).