Montserrat Fabra

L'any 1955 es va celebrar a Lloret el centenari de l'òpera Marina, inspirada a les nostres platges, que s'havia estrenat, primer com a sarsuela, a Madrid, el 21 de setembre de 1855. Els lloretencs d'aquella època en què el turisme tot just començava tímidament, van organitzar, amb molt d'esforç, una sèrie d'actes commemoratius, un dels quals va consistir a representar l'òpera a la mateixa platja, el dies 18 i 24 de juliol. Es va muntar un escenari sobre l'aigua, al racó de Sa Caleta, i la platja es va omplir de grades i seients. De casa, no hi va faltar ningú. Els lloretencs de llavors portaven Marina a dintre el cor i en cantaven fragments sencers. Havien assumit l'obra de Camprodon i d'Arrieta com a epopeia local. Jo tenia dotze anys, però ja m'havien explicat l'argument i el sentit de l'obra i també vaig aplaudir, emocionat, quan el protagonista, el capità Jorge, desembarcat d'un veler de veritat, posant peu a terra, va cantar aquella frase que va esdevenir el nostre primer eslògan publicitari: “Costa, la de levante; playa, la de Lloret.” Jorge estava encarnat pel tenor Pere Mercader. El seu amor, Marina, es materialitzava en una jove cantant que es deia Montserrat Fabra. Els cants d'ambdós em van impressionar en aquella edat tendra, com també les veus avellutades del baríton Josep Simorra, i del baix Juli Catània. De tots quatre artistes, només he tractat Josep Simorra, que, després de deixar la música, optà per dedicar-se a la confecció i tingué una cadena de botigues que li han donat més diners que l'art. De tant en tant, ens trobem a Beget, on va comprar i restaurar una casa. De Montserrat Fabra amb el temps vaig saber que era gironina, filla del rellotger i constructor d'instruments de cobla Joan Fabra Vicens i amb algun altre familiar també músic. Dilluns passat vaig trobar una esquela en aquest mateix diari, però sense referència a cap activitat artística. Dubtant amb el segon cognom –Bassegoda– vaig consultar el mestre Viader, que encara té més anys que la difunta i m'ho va aclarir afirmativament. Montserrat Fabra ha mort als 90 anys. Em sorprèn que la defunció de la soprano no hagi suscitat cap comentari a la premsa, encara que fes temps que estigués fora de l'escena. La glòria dels artistes, realment, és efímera. Deixeu-me, doncs, fer-li el meu petit homenatge i tornar-la a imaginar, amb la seva veu fina i la seva cara riallera, en aquella Marina de 1955. Gràcies per aquells moments inoblidables. La música té la virtut de generar-ne molts.