“Els enginyers som en part fills del Meccano”

La meva mare, Isabel Girbau, era filla de Sant Feliu. El meu pare, pintor. Fèiem estades a Sant Feliu els mesos d'estiu, i a l'hivern, a Barcelona, perquè la casa estava més adaptada.

Abans els artistes anaven al monestir de Montserrat, on tenien les cel·les obertes. Oferien un lloc per dormir i un plat a taula, i els pintors els deixaven una de les seves obres. Aquí un company del meu pare li va aconsellar Sant Feliu com un lloc ideal per pintar. Li va fer cas. Un dia va posar el cavallet al port. Va passar una noia, varen parlar i sembla que l'endemà ja sortien.

Una persona humil, bona persona i treballadora. Per al meu pare, i per a la meva mare, és clar, només tinc elogis. Tinc companys que, potser, no parlen tan elogiosament dels seus pares. Jo penso que he tingut uns pares privilegiats o que ells són molt injustos amb els seus.

Hi passàvem temporades molt llargues. Des d'octubre o novembre, fins al juliol, a la casa de Sant Feliu. Al juliol marxàvem a Sant Pol, mireu la distància! Hi podíem anar en bicicleta! Allà teníem una barqueta i absoluta llibertat. Recordo que els pares penjaven una tovallola vermella que ens indicava que havíem d'anar a dinar; la taronja volia dir aneu tornant. Teníem cinc o sis anys. Ara és difícil que els nens volin tan lliures. Avui dia titllarien els pares d'irresponsables. Imagina quins records que tinc!

El meu pare era un romàntic del paisatge i això em va influir del tot. Recordo que em parlava de coses que ell faria i jo les he tingut sempre al cap. Ell tenia realment una visió de Sant Feliu compatible amb el creixement, però des del respecte de la tradició i del passat, que em va influir molt. Recordo també passejar amb el meu pare i Gaziel i escoltar-los. Una de les primeres coses que vaig fer va ser el catàleg d'edificis a protegir.

No, tot anava a terra!

Sí, perquè es tenia una visió equivocada del progressisme. Sent alcalde Josep Vicente, es varen enderrocar una pila de cases que jo hauria protegit!

Miri, sempre que un prioritza el bé de la ciutat i no el bé d'alguns privats, aquests últims creen la polèmica. És lògic. No es pot pensar pel 51%. I és evident que fent això un mai tindrà unanimitat.

Això els meus pares també ho varen fer bé. Un dia, esporàdicament, ens treien els llapis de colors i era el moment de pintar. Però, de fet, el que volien és que el nostre camí l'escollíssim nosaltres. Les segones parts mai no són bones! [Riu]. Però, en canvi, penso que hem estat bons fills a l'hora de protegir l'obra del meu pare.

De molt petit, molt. I sap com va començar?

Em varen regalar un Meccano. Era pura imaginació! I, per cert, encara el tinc i hi juguen els meus néts. Els enginyers de la meva promoció som en part fills del Meccano. Era un joc que era més formatiu que el Lego, en què bona part ja et ve fet. Els meus fills, però, no volien el Meccano, sinó el Lego.

Aquesta és una vocació tardana. Però abans he de dir que quan jo vaig estudiar la carrera feia classes particulars en una acadèmia. Gràcies a la meva dona vaig seguir el mateix procés que el meu pare, i gràcies a ella vaig arribar a la robòtica!

La meva mare havia recomanat al pare que si es volia dedicar a la pintura havia d'anar a París per força. Li va fer cas i hi va fer estades de tres o quatre mesos.

La meva dona, en aquell moment tot just sortíem, em va dir: “Si tu vols ser enginyer, què fas en una acadèmia? Has d'anar a la universitat!” Anar a la universitat volia dir fer de becari i no tenir ingressos.

Sí, és clar. Em vaig posar de becari amb un professor que tot just havia acabat de guanyar la càtedra a la UPC; un professor que va ser molt innovador perquè va apostar per la investigació amb projectes de recerca. Per cert, un altre company becari va ser el desaparegut Pere Esteve, que va ser secretari general de CDC. Quan vaig acabar la carrera em va oferir de seguir, cobrant 2.000 pessetes! Llavors la meva dona, que és biòloga, ja tenia plaça a la universitat i ens en vàrem poder sortir. Després vaig guanyar la plaça de professor d'electrònica.

Sí, és cert [Riu]. Molts companys meus, que eren enginyers, feien feines que no els corresponien amb relació als estudis. Per exemple: ser cap de cargoleria a la Seat. Dos companys meus com aquests, que s'avorrien molt, un dia em diuen: “Escolta, Josep. Tot el que expliques a la pissarra funciona? Per què no ho fabriquem?”. Em varen picar l'amor propi i els vaig dir que d'acord, però que jo, de temes administratius, no en volia saber res. Vaig acceptar i vam crear una empresa. En aquella època vaig guanyar molts concursos per a les autopistes i també d'Enher, de telecontrol de la xarxa catalana. Llavors va ser quan vaig competir amb IBM!

Doncs fabricant ordinadors! Si volia posar maquinari, un ordinador, havia de comprar-lo a IBM. Em vaig dir: “Això no pot ser!”, i vaig fabricar-los jo mateix. En aquella època ja impartia informàtica. El meu sistema era: quan sortia un concurs important dissenyava el millor ordinador per a aquella aplicació. Vaig començar a guanyar tothom, fins i tot IBM! Ells tenien un ordinador dissenyat feia uns mesos, o un any, el meu era fet al moment per a aquell concurs. Ara el factor maquinari no és tan important; en aquell moment, sí. Vaig deixar l'empresa als treballadors quan vaig entrar a la política, i vaig passar a ser-ne accionista minoritari. Estic molt orgullós que encara funcioni.

Un dia per curiositat vaig demanar d'anar a un congrés de robòtica. En aquella època un robot valia una fortuna, però vaig pensar: “Cari, això també ho sabem fer aquí!” I vaig començar. No em van acceptar que la universitat tingués una assignatura de robòtica, però sí un postgrau. Amb el canvi de pla d'estudis, jo ja era catedràtic, i em van posar al capdavant de robòtica a la UPC.

Robòtica mèdica i submarina, i això em va fer abandonar la industrial. Una vida professional ha d'estar sempre, permanentment, en evolució. Tingueu sempre present això!

El 1996 amb la missió a Mart. Amb un trobada, perquè em varen cridar, vaig participar en les reunions de treball. Però em vaig desmarcar d'aquell projecte perquè no hi vaig creure des del principi.

Era un projecte inflacionista; és a dir, una cosa en comporta una altra i aquesta, una altra, fins que el giny acaba sent enorme. Vaig abandonar quan es va plantejar posar un petit reactor nuclear al robot. Com veu, els americans treballen a cop de talonari. Déu meu! Recordo que se'm va escapar el riure i tot. Val a dir que, temps després, hi va haver una crisi a la NASA; en van destituir el director i varen variar el projecte en el sentit que jo havia defensat: més robots i més petits. També vaig participar en un projecte per a un sistema de visió amb un xip que gastés només un watt. Cap equip ho va aconseguir i el robot va anar cec [Riu]. També vaig ser professor permanent al Massachusetts Institute of Technology (IMT), fent-hi estades curtes, del 1991 al 2010.

La felicitat absoluta! Treballo en allò que m'agrada i no estic lligat per la docència. Em puc dedicar a la investigació. Ara estic centrat en la robòtica mèdica, camp en què val a dir que penso que som dels millors del món. Hem estat molt dòcils als suggeriments de la comunitat mèdica. En aquest sentit treballem molt lligats a la prestigiosa Clínica Mayo, d'Arizona, als Estats Units.

I ara que diu això, el director mèdic de la Mayo em va preguntar un dia després d'un curs: “Això que explica és només d'àmbit teòric?” I li vaig dir que no i va quedar impressionat. Ara fa dos anys ens varen encarregar un robot per a les seves necessitats de ginecologia, duodè o cavitat toràcica. Em van oferir ser el director tècnic d'una nova companyia per fabricar-los, juntament amb la UPC. I, ja veu, tornem a començar una altra vegada! [Riu].