El ‘crooner' català

Josep Guardiola –José Guardiola a la portada dels singles cantats en castellà i Pepe Hucha en l'innocent sentit de l'humor popular dels seus anys d'èxit– va ser la baula que va unir, a finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta, l'època daurada del bolero i el mambo amb el rock and roll. Ell es va situar sempre en un punt intermedi que li va concedir l'estima i el respecte de professionals i del públic de diverses generacions i gustos musicals. Guardiola va beure dels crooners americans i va ser el nostre particular Sinatra. Va emocionar amb versions d'estàndards americans com ara Sixteen Tons, de Merle Travis, però també amb cançons melòdiques en italià, com ara Il mondo, de Jimmy Fontana, que va cantar en català. També va ser un bon versionador de grans cançons de pel·lícules, com per exemple el tema central de La leyenda de la ciudad sin nombre, Estrella solitaria, que cantava Lee Marvin en el film. Tot i el seu punt de classicisme va compartir amb els músics ieiés llocs en les llistes d'èxits dels anys seixanta. Un dels seus grans hits va ser el Dí papá, cantat amb la seva filla Rosa Mary. Com a gran periquito va cantar en català un dels himnes de l'Espanyol a ritme de sardana en un moment que el club necessitava fer un gest ostensible de catalanitat. A Guardiola mai no li va passar l'època perquè amb el retorn de la nostàlgia ell va continuar cantant els seus èxits, a les festes majors, sovint acompanyat de Ramon Calduch. La mort de Guardiola, juntament amb la de Calduch, Rudy Ventura i Dodó Escolà, tanca tota una època.