La llar de l'obra gràfica

Miró o Picasso? Miró.

Un poeta. García Lorca.

Un músic. Mozart.

Triï un segle. El XX.

La seva obra més estimada. ‘Lightning and queen bee' (1980), de Joseph Beuys.

Una peça que mai no es vendria. ‘Les formigues' (1974), de Miró.

Quina ciutat representa l'art? París.

L'art ha d'estar subvencionat? Sí.

Per què la gent ha de comprar art? Per créixer personalment.

Com seria el món sense art? Sense sensibilitat ni pensament.

Va estar a punt de posar-li un nom associat al romànic i a l'avantguarda catalana de postguerra, Taüll, però no li acabava de fer el pes, i tot fullejant un llibre del seu amic de l'ànima, Alexandre Cirici Pellicer, va trobar una alternativa més afinada. Eude, el nom de la primera dona artista que va signar la seva obra, el Beatus de Girona. Artista, dona i valenta, una combinació perfecte, va pensar.

Fina Furriol es va encomanar a l'esperit d'aquesta monja pionera per obrir la galeria d'art a Consell de Cent, al maig del 1975, durant 30 anys. Fins que es va morir, el 2007, la seva vida va ser la seva galeria. Infatigable, no tenia mai cap pressa per anar-se'n a casa. Fina Furriol era, a més, la galerista més afable i afectuosa de Consell de Cent. Optimista de mena, amb un somriure vital i encomanadís, diuen que no tenia enemics. Tothom l'adorava. Sota una aparença de despistada, s'hi amagava una persona perspicaç, molt intel·ligent i sensible amb la creació artística contemporània. No se li escapava res.

La Fina va emmalaltir el 2004 i, a partir de llavors, la seva germana Maria Rosa la va començar a ajudar. Professora d'anglès i de castellà, la Maria Rosa sempre havia dit “d'aquesta aigua no en beuré”, és a dir, que mai no la trobarien a la galeria de la Fina. Però quan la va veure tan feble de cos, i encara tan il·lusionada per la galeria, es va adonar que si no li donava un cop de mà la Fina s'extingiria abans d'hora. Després de la seva mort, molt plorada a tot el sector, la Maria Rosa va decidir continuar. I així, l'aventura d'Eude ha pogut restar fidel als principis de la fundadora.

Anem al començament de tot. Quan tiba, l'art tiba fort, però per obrir una galeria, i encara més als anys setanta, es necessita una bona empenta. A la Fina, vinculada al món de l'educació, l'empenta decisiva li va donar Josep Maria Subirachs. “Si mai vols obrir una galeria, diga'm-ho que t'ajudaré”, li va prometre l'escultor. I va ser així: Subirachs la va posar en contacte amb els Gili i junts van engegar el projecte de la galeria 42, a la rambla de Catalunya. Tot plegat, al final, va ser molt efímer, però per a la Fina va ser una gran escola per submergir-se en el món de l'obra gràfica, el que seria el seu món.

Quan van quedar lliures els baixos del número 278 de Consell de Cent –hi havia una altra galeria que va abaixar persianes–, Fina Furriol s'hi va llançar sense por. I això que ja estava a punt de fer cinquanta anys.

Tenia molt clar què volia fer. Fascinada pel món anglosaxó, l'entusiasta galerista es va arriscar amb obra gràfica d'artistes estrangers, la majoria mai exposats a Barcelona. El còmplice més incondicional de les seves dèries va ser Franco Bombelli, figura clau en la història del galerisme a Catalunya, que fins i tot va arribar a ser durant un temps soci d'Eude.

Amb un padrí tan privilegiat, va inaugurar la galeria amb una mostra de Richard Hamilton, que la va acompanyar en persona quan va celebrar el vint-i-cinquè aniversari d'Eude. Henry Moore, David Hockney, Jasper Johns... són alguns artistes genials que la intrèpida Fina Furriol va introduir, sempre amb obra gràfica, al nostre país. Més tard, va incorporar al seu catàleg els tòtems de l'art català i espanyol. Conscient que el negoci era complicat, va triar obrir línies amb l'aposta per artistes emergents i un altre segell propi, per la fotografia, llavors una raresa en les galeries barcelonines. Eude va promoure la primera exposició de Man Ray a Barcelona.

Amb un dels fons més farcit d'obres de totes les galeries de la ciutat, Maria Rosa Furriol va tirar endavant desafiant, però, uns temps ben poc agraïts per al sector. “Procuro no pensar gaire en el futur”, assegura. Això sí, la reconforta pensar que no ha traït les idees de la seva germana.