S'ha mort Vicenç Ferrer

No, no s'ha mort... estava cansat i se n'ha anat a reposar. La seva vida és una història bonica d'amor i les històries d'amor són eternes. Una història real; ni una novel·la, ni un conte piadós.

Un home de carn i ossos, amb voluntat d'estimar, un cor ple de sentiments humans i amb una gran dosi de sentit comú. No ha fet miracles, no ens enganyem. Hi ha deixat la vida. Tampoc no ha convertit infidels, només els ha estimat i respectat. El més difícil! Ha donat dignitat i ha ensenyat a guanyar-se la vida a milions de persones. Amb un petit detall importantíssim: sense humiliar mai ningú.

Ha viscut barrejat amb els més pobres de butxaca. Tocant de peus a terra, la mateixa terra que trepitgen els més marginats. Aquells que no pocs, des de dalt, diuen que són els «fills predilectes» del Déu cristià... El Vicenç, des de baix, hi ha compartit tota una vida!

Hi podem pujar amb els dos peus: quan ens deixa una persona... i son tants i tants els pobres de butxaca que el ploren... que n'havia de ser de bona!, que n'havia de ser de feliç! Quina lliçó per a tots!

Gràcies, Vicenç... T'envejo.