Cabré es confessa fascinat per Llull
L'escriptor ha centrat l'òpera en Ramon Llull per la seva personalitat polifacètica i la seva mediterraneïtat
el va atraure el projecte perquè va gaudir de total llibertat per escollir el tema
Quan preguntem a Jaume Cabré per què es va sentir atret per un projecte tan inusual com és escriure un llibret d'una òpera, contesta que sobretot per la seva curiositat “per provar nous temes” i per “l'empenta” que tenia el promotor de la iniciativa, Josep Lagares. Tampoc no amaga que el fet de tenir total i absoluta llibertat va ser un al·licient més, perquè d'aquesta manera va poder escollir centrar l'obra en un personatge que sempre l'ha fascinat, Ramon Llull.
Jaume Cabré recorda que les raons per les quals van triar el personatge com a eix vertebrador del projecte operístic van ser diverses. D'una banda, per la personalitat de Llull, “forta, rica i variada; la d'un home polifacètic i hiperactiu, d'una inusitada categoria intel·lectual”, que, en paraules de l'escriptor, “podia donar moltes opcions argumentals d'interès”. De l'altra, per la seva “mediterraneïtat”, com a activista incansable a favor de l'evangelització i el seu contacte amb religions nascudes de la mateixa arrel com la cristiana, la jueva i la musulmana, i pel seu tarannà viatger –“era un verdader cul d'en Jaumet”, puntualitza Cabré–. Gran coneixedor de la personalitat de Llull (1232-1316), l'autor de Jo confesso destaca que, com molts altres, el místic vivia en constants contradiccions. “Podia demostrar tant una enorme tolerància envers els altres, els diferents, com ser sanguinari i implacable quan combatia el poder, o criticar els templers i ser amic íntim d'un membre destacat de l'orde”, diu. El que té clar Jaume Cabré és que tenia una personalitat tan forta i desbordant que devia ser difícil conviure-hi. I és per tot plegat, com remarca, que el personatge “podia encarnar molts elements d'interès exportables avui a tot el món”.
Un dels aspectes més interessants de l'obra és el fet que s'hi han barrejat elements i personatges reals amb elements i personatges ficticis. A l'estil d'Amadeus, en què Mozart s'enfronta artísticament (i anacrònicament) amb Salieri, a Llull Cabré introdueix el personatge de qui es va convertir en l'enemic més implacable de la seva obra: l'inquisidor gironí Nicolau Eimeric (1320-1399). “Ideal parella de ball d'aquesta òpera”, manifesta. Cabré argumenta: “Hem ajuntat en el temps les dues personalitats i hem explicat allò que, en la història, es va donar d'una manera successiva i no simultània.”
A grans trets, per Cabré “el dilema de l'òpera és el dilema de Ramon Llull: la contraposició entre la seva obra apostòlica, la família, la seva pròpia vida i
la salvació eterna”. I l'escriptor avança que Llull “no és una òpera wagneriana, tot i que hi ha teca narrativa”.
Aires mediterranis
Pel que fa a aquest aspecte, el musical, l'autor de la partitura, Francesc Cassú, destaca el “toc mediterrani i evocador” que ha atorgat al conjunt. Com que l'òpera sempre ha estat enfocada per estrenar-se al Liceu, el compositor diu que l'ha concebut amb una textura orquestral de gran orquestra en què es reflecteixi “la riquesa musical”. A la peça no hi falta de res, molta “varietat tímbrica” en l'aspecte solista (entre altres, un gran tenor per Llull i un baríton per Eimeric), un cor “potent” i una orquestra que disposa de molts instruments, alguns de no tant habituals en el gènere com són el piano, l'orgue de tubs o l'arpa.Francesc Cassú també posa de manifest la bona sintonia que va tenir amb l'escriptor, que mai no va rebutjar retocar els textos, escurçar-los o allargar-los segons la conveniència del músic.