Capri qui pugui!
L'actor Joan Pera reivindica la genialitat del còmic Joan Capri amb un nou espectacle al Teatre Condal que recull algun dels monòlegs més reeixits
Joan Pera recorda haver compartit amb un germà el sidecar de la moto familiar per veure actuar en Capri. Aquest còmic va destacar a l'adormida escena catalana dels anys cinquanta pel fet d'inventar-se uns monòlegs referint-se a temes quotidians i amb la manera de parlar de la gent del carrer. Campi qui pugui? No, que sigui Capri qui pugui!
Capri, un geni generós a l'escena, va saber veure la vis còmica de Pera i per això el va voler per a la seva etapa a la televisió en la sèrie del doctor Caparrós. Ara, Pera arrenca una temporada al Teatre Condal amb Joan Pera Capri, un treball que repesca els monòlegs de fa dècades d'en Capri i que imagina en Capri parlant del mateix Pera. Ara, Capri, un dels primers personatges còmics populars, gràcies a la televisió i als discos que recollien els seus monòlegs, es pot acomiadar de l'escena. Capri va morir sol tràgicament a casa seva.
Pera no s'atreveix a imitar Capri. No se'n sortiria, diu. Prefereix inspirar-se en la seva actitud a l'escena i reproduir-hi alguns dels seus monòlegs. Hi ha fet alguns canvis. Com ara al monòleg d'El nàufrag, l'home a qui no li sembla estar amb l'aigua al coll, en comptes de ser l'industrial del tèxtil, és un tal Fèlix Millet. Per Pera, el Capri de l'escena era antagònic del dels camerinos. Aquell tragicòmic sabia teixir tant la complicitat i dominar la pausa i la repetició que es podria confondre amb un espectador més: “Es feia pròxim; els polítics que volen ser populars parlen com en Capri.” Fora d'escena, però, era un home que plorava al camerino. Pera mai no havia trobat el moment que els fills grans saludessin Capri perquè no estava en condicions, abans de sortir a actuar. Pera assegura haver vist com empenyien Capri perquè sortís a escena. Amb els llums, aquella foscor girava com un mitjó. Capri estava obsessionat per unes dèries que no el deixaven viure. Com la dels diners: “L'últim cop que ens vam veure ell anava a rebre la medalla d'or de la ciutat. Quan em va veure em va cridar i em va preguntar si era veritat que guanyàvem tants diners amb Morán a La extraña pareja.”
Joan Capri és l'evidència que els còmics catalans tenen un referent il·lustre. Que el format d'El Club de la Comèdia és posterior a la capacitat de fer riure parlant de temes quotidians. Capri, a qui van recomanar que fes teatre per guanyar seguretat, se'n sortia fent papers petits en el teatre professional. Un dia, en plena estrena, li van demanar que improvisés una estona. Va sortir amb una taronja i va ser capaç d'aguantar el públic mitja hora només pelant una taronja. Aquella improvisació li va valer el salt a la fama. I, sense deixar obres professionals, va conrear una carrera de monologuista. I la televisió? Capri hi patia molt perquè havia d'aprendre's el paper d'una setmana per l'altra i perquè el feia sofrir la disciplina de dirigir-se a una càmera o a una altra.