Un futur incert per al valencianisme

El valencianisme no pot qualificar-se d'altra manera que no siga un miracle”, així ho afirma el periodista Francesc Viadel, autor del llibre Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política al País Valencià (1962-2012). La data inicial no ha sigut triada a l'atzar, ja que coincideix amb la publicació de Nosaltres els valencians de Joan Fuster i que, a parer de Viadel, representa el començament de l'autèntica “primavera valenciana”. “Encara estem recollint el fruit d'aquell esclafit i de les aportacions de l'intel·lectual, moltíssims dels plantejaments del qual estan plenament vigents, i això malgrat que durant una època van tractar de convèncer-nos que no”, afirma l'escriptor valencià.

Al llarg de l'obra, presentada recentment a València, Viadel fa un extens recorregut per les aportacions que aquest moviment ha fet tant des de la política com des de la cultura. Dos camins que no sempre convergeixen perquè els seus objectius sovint no són els mateixos. “Si en algun moment s'ha produït un conflicte entre ambdós vessants és perquè s'han personalitzat molt les divergències”, raona Viadel. Això no obstant, considera que hi ha múltiples coincidències com ara compartir un model de país sostenible, retrobat amb la seua cultura i identitat sense complexos i, sobretot, que “aspire a un autogovern real i sense límits”.

Però en la consecució d'aquest objectiu, el valencianisme progressista s'hauria trobat un nou enemic a afegir als ja històrics del blaverisme i el PP: el de la crisi. “La principal inquietud és quin futur l'espera en un context d'una crisi brutal que desborda l'experiència històrica i en quina situació quedaríem com a poble en un hipotètic procés de recentralització, cada vegada més amenaçador”, subratlla. I és que malgrat el títol del llibre, Viadel planteja un futur gens optimista per al valencianisme. “Tracte de situar-me en el plànol més realista possible, però és que l'anticatalanisme ha sigut molt bèstia i molt violent al País Valencià, on s'ha intentat matxucar tot allò no sols que olorara a valencianisme, sinó també a democràcia amb total impunitat. Els últims episodis d'aquesta batalla de forces desiguals han sigut les càrregues policials contra els estudiants o l'encalçament d'alguns diputats de Compromís”, critica l'autor. I cita els expresidents Zaplana i Camps com els atiadors principals del conflicte. “Han manipulat a cor que vols i han utilitzat l'anticatalanisme per amagar el fracàs del seu model de València i la ruïna del país. I Fabra segueix el mateix camí”, adverteix.

Viadel també apunta cap a Catalunya a l'hora de distribuir “culpes” de la “invisibilitat” del procés valencianista. “En general, els catalans no han volgut saber del que passava ací. Jo sé que, en política, per sobreviure cal oblidar, però crec que Catalunya podria haver fet més per nosaltres”, lamenta el periodista.

Això no obstant, Viadel confia en un canvi el 2015, que no haurà de ser sols de signe polític sinó de mentalitat i de model de país.