Picasso, Lucía i la ploma

Lucía Bosé deia dimarts a Barcelona que Picasso quan et mirava “et despullava”. Que ningú es confongui, perquè ella no va ser mai una de les seves múltiples amants: “No, no. Mai em va buscar, tan sols érem amics i com a tal ens abraçàvem i tocàvem, però res més.” De fet, ell li deia que li toqués la cama –“que estava duríssima perquè, tot i ser gran, no parava mai quiet a l'estudi; amunt i avall en calçotets”– i a ella li venia al cap la manera com als 17 anys va “descobrir l'home” per primer cop: “Va ser posant-li la mà a la cuixa a un porter del Torí”, riu.

Les confessions tenen lloc al voltant d'una taula del barceloní Roig Robí i davant d'una magnífica ploma Montblanc que homenatja el pintor i que ella apadrina. Es tracta de l'última peça que la casa alemanya dedica a genials artistes, com Dalí, Miró o Gaudí, i com les anteriors està íntimament relacionada amb la seva obra, però de manera subtil. Tan subtil que la inspiració arriba a partir d'un text i unes anotacions que el pintor va fer en l'esbós previ de Portrait de jeune fille, del 1936. “Un quadre es pot escriure amb paraules”, va deixar dit Picasso, i agafant-se a aquesta idea Montblanc ha introduït lletres en un disseny que aparentment ningú diria que és una estilogràfica. Sembla un cigar daurat, però quan li treus el caputxó, és com un llapis.

Els detalls, consensuats amb hereus de Picasso com Olivier (fill de Maya), són filigranes: hi ha ulls en el plomí i el rostre del retrat apareix perfilat en el caputxó. La ploma costa 22.500 euros, se n'han fet 91 (l'edat que tenia el pintor quan va morir a Mougins, el 1973), i ja estan gairebé totes venudes, comentava el conseller delegat Hubert Wiese, que constatava l'augment de clientela xinesa. De la versió més luxosa en laca grisa n'hi ha 39 unitats, tantes com retrats va fer a una de les seves muses, Sylvette David, i costa 41.000 euros. El con de la ploma és una composició de ratlles en groc i vermell com la bandera espanyola, tonalitats també molt toreres: “A Catalunya no agradarà gaire”, comentava una expansiva Bosé, de 81 anys, a qui vam fer notar que les barres són quatre; per tant, podrien passar per la senyera.

Ella assegura que no li agraden els toros pel moment de matar l'animal i el patiment pel torero, però “l'espectacle estètic és sublim, pur art”. A Picasso l'entusiasmaven, i adorava el seu marit, Luis Miguel Dominguín. “El tocava, el mirava... Li deia que canviaria la seva professió per la d'ell. El torero, en canvi, no volia ser pintor!” La passió per la tauromàquia els va convertir en amics i passaven temps amb el pintor quan estiuejaven a Canes. Els records són molts. Lucía, la filla gran de l'actriu, a qui el pintor anomenava “la meva xicota”, diu que era entranyable i afectuós amb ella i el seu germà Miguel. Després va arribar Paola, a qui va fer de padrí i que va heretar el seu nom: “Es posava màscares i plomes per fer-nos riure. El dia que feia 4 anys, el 19 d'agost, jo volia una nina com fos i ell va dir que la tindria. Em vaig decebre molt quan vaig veure que era un dibuix en un cartró, però en vaig tenir una!” Ha perdut la pista a l'objecte, com a altres que Picasso els va regalar, perquè el 2008 la seva mare els va subhastar per sufragar les despeses del museu dedicat als àngels que té a Turégano (Segòvia) i que està tancat –“malgrat que a vegades hi vaig i me'l miro”.

A la matriarca dels Bosé no li sap greu vendre els records materials. “L'únic que compta són les vivències. Una persona només necessita guardar-ne deu en la memòria. Res més. Però no en desvelaré ni una, eh?” Fins i tot diu que si li regalessin la ploma Montblanc també se'n desprendria: “L'únic que tenim és la llibertat i això és el que he llegat als meus fills.”

Lucía va conèixer Picasso a casa de Visconti, a Roma, amb 20 anys, i el va retrobar ja casada amb el torero. “Es recordava de mi.” Com podia un faldiller oblidar una bellesa com la seva! Dimarts la dama dels cabells blaus deia que el pintor es depurava amb una sopa que anomenava “higiènica” a base d'aigua, blat de moro, civada... mentre menjàvem precisament plats inspirats en els gustos de Picasso: “Forts, picants, de cassola”, explicava la mestressa del Roig Robí, Mercè Navarro. Ajoblanco malagueny, gambes amb allada, bou, cap i pota... I molt de vi. Fins i tot a les peres.