Una calculada persecució des de l'edat mitjana va portar el llop a l'extinció
Els períodes de cacera més devastadors a Europa per a les poblacions de llops van ser els segles XVIII i XIX, arribant fins i tot a començaments del XX
La ramaderia i l'agricultura van transformar notablement el territori i, amb això, també es van modificar els hàbitats dels llops. L'eliminació dels herbívors salvatges va abocar-lo a alimentar-se del bestiar domèstic, els ramats i, també, la carronya. Josep Maria Massip explica que, durant les guerres, els camps de batalla es van convertir en una font d'alimentació per als llops. El llop, doncs, tenia dos grans problemes: alimentar-se i evitar el setge. No és fàcil posar una data d'inici de la decadència del llop. En tot cas, els períodes més devastadors van ser els segles XVIII, XIX i començaments del segle XX. No es té constància fefaent, tot i la tradició oral, de quan es va caçar el darrer llop a Catalunya. Des de l'inici de l'edat mitjana es va iniciar una autèntica croada per eradicar el llop: es van promulgar lleis i es pagaven recompenses. Era un fet força general a Europa. A l'Estat francès, per exemple, tot i considerar-lo extingit el 1938, les normes de cacera d'aquests carnívor van seguir vigents fins al 1971. No només es van idear trampes, es van fer batudes, es van matar els llobatons i es van fer servir verins, sinó que, ja en ple segle XX, el règim del general Franco, el 1953, va crear les juntes provincials d'extinció d'animals danyosos, que no van funcionar a Catalunya, on els llops ja s'havien extingit. Es culminava així un procés que semblava irreversible. Des del 1930 i fins arribat a principis del 1960 es van anar extingint moltes poblacions de llops de l'Europa occidental; només en quedaren a les penínsules Ibèrica, Itàlica, Balcànica i Escandinava. La mala fama del llop no ha deixat de perseguir-lo, doncs. I d'això en tenim exemples en la literatura, en com l'ha tractat la premsa, en els contes i en les llegendes i, fins i tot, en el cinema.
LA DATA
Els atacs a humans, en estudi
El llop és un depredador i carronyaire. No és estrany, doncs, que es produïssin topades amb humans, alguns amb causa de mort. Si bé els atacs a humans no són un dels apartats més estudiats del llops, sí que darrerament es van localitzant, en parròquies o arxius, registres on es detalla l'atac, la mort o la desaparició de persones atribuïts als llops. A Catalunya no han aparegut casos documentats d'atacs devastadors com a l'Estat francès. Si bé, i segons alguns estudis, com el que va fer el 2002 el Ministeri del Medi Ambient noruec, molts dels incidents eren protagonitzats per llops que havien contret la ràbia. L'estudi conclou que el llop és dels grans carnívors menys perillosos.
