Ja som al cap del carrer Mercat bisetmanal de Salt a cel obert

Fa quaranta-vuit hores que la ciutat de les vuitanta-tres nacionalitats s'ha declarat municipi per la independència i avui hi ha mercat a cel obert. Aparques davant la verdor allisada del parc del rec Monar, desert, i hi vas a peu. Ningú juga als gronxadors perquè a aquesta hora del matí la mainada està emmurallada a les escoles. Camines alguns metres sota el pas gairebé rasant dels aparells de Ryanair, deixes la casa de cultura Les Bernardes a l'esquerra i de seguida trobes l'estesa llargueruda de les parades. A tot volt, les coloraines d'una gentada bigarrada amunt i avall, remenant la mercaderia però, i d'això es queixen amargament els marxants, comprant la meitat menys del que compraven un any enrere. Una venedora branda el cap mentre embolica un tros de cansalada empebrada. “D'això de la independència aquí no hem sentit pas res. S'haurien de preocupar de coses més interessants, per exemple de la crisi que estem passant.” El comprador de la cansalada, un jubilat de Telefónica que després aclarirà que fa quaranta anys que és a Salt, s'hi afegeix, en castellà: “No aconseguiran pas res, només perdre el temps. Fora d'Espanya hi hauria molta feina a fer fronteres, a més quin Tresor té Catalunya?, qui pagaria les pensions als jubilats?” Li preguntes si parla el català i mira a terra. “Sí que el parlo –confessa–, però ho faig tan malament que m'avergonyeix. Qualsevol d'aquests immigrants que veus passar per aquí segur que el parla millor que jo.” Demanem, doncs, el parer a dues immigrants que baixen amb bosses de plàstic plenes de menjar i el vel al cap. N'han sentit a parlar, del tema de la independència de Catalunya? “Sí –respon la més decidida–, però jo ho trobo una mica rar. Fa sis anys que visc a Salt, abans vivia a Madrid. Allà no els agraden gaire, els catalans, però a vosaltres tampoc us agraden ells.” Una de les venedores de la cansaladeria s'acosta caminant de pressa: “Ei, senyor reporter, vinc a dir-li que jo penso al revés que la meva companya, que sí que ens l'han de donar, la independència. Tot sols aniríem més bé perquè ara ens toca pagar el d'aquí i el de fora.”

Un parell de parades més avall se senten els crits d'un home que escampa les gangues de la seva roba. Només de plantejar-li la qüestió, li ve la xerrola: “Diuen que la independència aniria bé, però també ho deien de l'euro. Si fan eleccions per preguntar-nos-ho, jo votaré per en Torramadé (l'alcalde de CiU). Els gitanos sempre votem en Torramadé.” La xerrola s'encomana a un altre venedor de llençols que diu que els clients volen la independència i que ell també. Sap que s'han convocat eleccions? “I tant, ja som al cap del carrer, el 25 de novembre cal anar a votar i els direm passi-ho bé als espanyols.” La matriarca del negoci ens mira asseguda en una cadira de balca. Li preguntem què en pensa, de tot plegat, i rondina: “Ja en vaig passar una, de guerra, jo.” Al cantó hi ha un noi africà que ven fruita. És l'amo de la parada? No, contesta que només hi treballa. Després es declara entusiasta de la independència i votant socialista. Però els socialistes no la volen pas, la independència, li fem notar. S'ho rumia uns instants i proclama: “Els polítics sempre tenen una veritat diferent de la resta de la gent.”

Hi ha una noia que m'ofereix un tríptic sobre la mobilitat urbana. L'han llogada per repartir la paperassa entre la gent del mercat i no té el feix ni a la meitat. “Mira –confessa–, la veritat és que jo de la política no en feia pas gaire cas fins que he hagut de pagar uns quants diners per a la matrícula de la Universitat. Si fóssim independents hi hauria més recursos.” Una rotllada de dones que la fan petar s'interessa per nosaltres i s'apunta a la conversa. “Que no ens diguin com aconseguiran la independència –es lamenta una d'elles–, que ens diguin com aconseguiran posar fi a la crisi, que si no ho haurem d'acabar comprant tot als xinesos.” La cambrera d'un bar proper que ara em serveix el tallat n'és, de xinesa. Un client paga, agafa la porta i diu “bye-bye”. La cambrera fa que no amb el cap: “Bye-bye és anglès, a la Xina no diem mai bye-bye.” El client somriu: “Doncs passi-ho bé.” “Què és passi-ho bé? –pregunta ella–, adéu per sempre?”