L'olla a pressió de Caracas
La por de què passarà l'endemà de les eleccions veneçolanes que tenen lloc diumenge que ve marca la campanya
El chavisme domina els carrers de la capital malgrat que l'oposició és cada vegada més visible
“Vinc de Zuric, via Düsseldorf, Curaçao, Caracas i d'aquí me'n vaig cap a Maracaibo. Més de 2.800 euros m'ha costat venir a votar, però val la pena. Igual com va valer la pena signar a favor del referèndum revocatori de Chávez”, explica la Verónica, a l'aeroport de Maiquetia de Caracas. L'avió de Curaçao anava ple de veneçolans, com aquesta enginyera. Tots tenen el mateix candidat: Henrique Capriles, l'advocat de 40 anys i somriure irresistible que vol impedir que Hugo Chávez arribi als vint anys com a president –si la salut no li falla–, en cas de ser reelegit en les eleccions de diumenge.
“Estar entre els signants que demanàvem el referèndum volia dir perdre la feina, perquè les llistes es van publicar. Però n'estic orgullosa”, diu la Verónica, de 27 anys, sobre la consulta de 2004, impulsada amb gairebé quatre milions de signatures. N'està orgullosa, malgrat que la consulta va acabar en una altra victòria de Chávez, que va vèncer amb un 59,25% de suport aquells qui el volien fer fora.
Tan unànime és l'anhel de canvi dels veneçolans que vénen de fora per votar, com ho és el clam chavista en la carretera de l'aeroport a la capital, més marcat com més pobres son les barriades. “Aquí, Chávez és Déu. L'oposició, si perd, continuarà sent tan poderosa com ara. Nosaltres, si perd Chávez , ens quedem sense res”, explica el Pedro, taxista oficiós que ofereix bolívars a canvi de dòlars dotze cops més barats que a les oficines de l'aeroport.
Chávez, Chávez i més Chávez: la cara de l'artífex de la República Bolivariana és omnipresent a les parets i en pancartes damunt dels blocs d'edificis que, evidentment, no han pogut penjar els llogaters, sinó l'aparell propagandístic.
Esperança opositora
El somriure de Capriles apareix només de tant en tant. Això no vol dir que estigui condemnat al fracàs. Capriles ha arrossegat als carrers la militància, com no es recorda que ho hagi fer cap altre opositor amb Chávez al poder, i no només els fills de bona família, a qui els pares han pagat estudis a l'estranger. No hi ha enquestes fiables, perquè cada bàndol domina la seva. Però hi ha coincidència en el fet que, amb Capriles, l'ara sí que sí és factible.
Mentre al carrer s'imposa el chavisme, alguns mitjans difonen teories sobre conspiracions i missatges de pànic del dia després. “Els supermercats es van quedar buits quan ens van arribar les informacions de l'ABC en què es parlava que Chávez planejava treure les bandes armades ensinistrades pels iranians en cas de derrota”, explica Oscar Rafael, estudiant de Periodisme, d'origen alemany i votant de Capriles.
Caracas és una olla a pressió d'especulacions dels mitjans o de l'entorn chavista. El ministre de Defensa, Henry Rangel, afirmava que l'oposició tenia planejat no respectar els resultats adversos i provocar aldarulls violents. “Sota la samarreta em posaré una armilla antibales, si cal”, diu Rosaura Valparaiso, una veneçolana que porta estampat a la pitrera de la seva cenyida samarreta Orgullosa de ser chavista. Ella i tres amigues passegen pel vestíbul de l'Hotel Alba, un exHilton estatalitzat el 2007, i seu oficiosa del funcionariat chavista. A la recepció, es reparteixen exemplars del Correo del Orinoco, un diari consagrat a la campanya de Chávez, que publica un titular inequívoc: “Em comprometo a ser millor president que no pas he estat fins ara”.