Nostàlgia familiar
El director Daniele Finzi presenta al TNC ‘Donka', un espectacle de circ inspirat en l'univers de Txèkhov
“En una societat que s'alimenta de la velocitat,
les persones
que mediten
són malvistes”
Donka és la campaneta que els pescadors russos posen a la canya perquè els adverteixi que algú ha picat l'ham. Anton Txèkhov aprofitava els instants de quietud que comporta la pesca per reflexionar sobre els seus personatges que després tindrien un pes específic a escena. Daniele Finzi Pasca, un director de circ contemporani, titula Donka un espectacle màgic quasi ingràvid on trasllada l'univers txekhovià. L'obra es presenta des d'avui i només fins diumenge a la Sala Tallers del TNC. Finzi, que va rebre l'encàrrec del Cirque du Soleil per fer l'espectacle Corteo (l'últim treball que s'ha pogut veure de la companyia quebequesa a Barcelona), assegura que la nostàlgia que evoca Donka agermana tant la cultura italiana com la russa. Ell advoca per una nostàlgia positiva, que alça ponts, més que no pas per una actitud de voler estancar-se en un passat feliç.
Les tres germanes, L'oncle Vània i L'hort dels cirerers. En totes tres peces del dramaturg rus, agafades al vol, els personatges recorden un passat millor. I el destí fa que el perdin o es vegin forçats a oblidar-lo. Però Finzi no està d'acord a assumir la lectura que el director rus Stanislavski va fer dels textos de Txèkhov. Mentre que el director les llegia com a drames, l'autor sempre reivindicava que eren comèdies. A més, a Donka, més enllà dels seus personatges dramatúrgics, hi ha també les reflexions, el treball de metge d'un autor que, tot i la seva fràgil salut, va viure intensament. Finzi Pasca s'ha inspirat en les pintures de Marc Chagall per bastir l'univers de Txèkhov. El dolor del protagonista, així, es fa més suportable. Finzi juga amb els seus elements clàssics del circ: el clown i les acrobàcies per bastir unes imatges oníriques que reconcilien el públic amb un món massa tancat i unidireccional.
Aturar-se a la vida
El director reivindica instants d'inacció per a la societat d'avui. Reconeix que és una filosofia que va a contracorrent, però considera que és en aquests moments de descans que apareixen les idees: una persona davant d'un full en blanc en una cafeteria pot semblar un desvagat però també podria ser un poeta que atrapa una bona idea: “En una societat que s'alimenta de la velocitat, les persones que mediten són malvistes.”
Daniele Finzi Pasca és l'impulsor del teatre de la carícia, un tipus de teatralitat que necessita l'empatia del públic, i sovinteja la intervenció al prosceni. El 1983 va decidir deixar-ho tot i viatjar a l'Índia per cuidar malalts terminals, al costat de la Mare Teresa de Calcuta: volia evitar el servei militar fent un servei solidari. Va quedar atrapat pel “llenguatge dels xamans, que conté una saviesa profunda, aporta una sensibilitat que et permet explicar les històries de manera diferent”. En tornar, el van castigar a dos mesos de presó per haver-se negat a fer el servei militar [l'objecció de consciència encara no era legal a la seva Suïssa natal]. Va tenir una dispensa respecte a altres col·legues pel seu servei a l'Índia, “que van tenir unes vacances més llargues”. Va ser a la cel·la que va crear Ícaro, un muntatge que es representa únicament per a una persona. Se'n compten més de set-centes funcionsAra, però, la peça juga a triar un espectador amb qui comparteix escena (es converteix en director d'orquestra) i la resta del públic assumeix el paper de voyeur, del que era una experiència íntima i personal.