Catalunya fa de crossa

Fracassada l'“operació
reformista”, destinada
a conquistar el cor dels espanyols mitjançant un cavall de Troia encapçalat a les eleccions per un empresari madrileny i regat generosament amb diners de la banca espanyola, CiU –força majoritària a Catalunya– constata que la política del peix al cove s'ha d'aplicar a totes les àrees de la relació amb el govern
de Felipe González.

El millor moment per fer-ho possible se'ls presentarà tres anys després, el 1989, quan el PSOE rep el primer càstig electoral. Els socialistes es queden a un escó de revalidar la majoria absoluta (175) i, tot i que encara és una representació prou àmplia i folgada per no necessitar gaire ningú, sempre és millor tenir aliats. Convergència està amatent. De fet, ja durant la campanya electoral CiU s'havia ofert públicament al PSOE per fer de crossa si aquests no assolien la majoria absoluta, com així va ser.

El resultat del PSOE en si mateix no és una catàstrofe, però reafirma la tendència a la baixa del socialisme espanyol: 202 diputats el 1982; 184 el 1986 i ara 175. L'únic que li juga a favor és que el primer partit de l'oposició, Alianza Popular, que el 1986 s'havia refundat com a Partit Popular, no s'ha mogut dels mateixos escons que va obtenir el 1982 (107).

La davallada de González el 1989 s'explica perquè el líder del PSOE ha aconseguit posar-se una part de l'electorat en contra gràcies a les mesures liberalitzadores en matèria econòmica. Fins al punt que el 14 de desembre del 1988 Comissions Obreres i la UGT organitzen una reeixida vaga general que força el president espanyol a retirar part del seu programa liberalitzador. La vaga es tornarà a repetir el 1992, aquest cop contra la reforma del subsidi de desocupació i el projecte de llei de vaga.

Els socialistes que, comptat i debatut, és com si tinguessin majoria absoluta per l'absència dels quatre diputats d'Herri Batasuna, ofereixen un pacte de legislatura a CiU, PNB i CDS. Les tres formacions rebutgen l'acord i el Grup Parlamentari Català –enrere queda la denominació de Minoria Catalana– vota en contra de la investidura de Felipe González, del qual critiquen la política
autonòmica i econòmica.

Tot i que els catalans s'abstindran en la qüestió de confiança que es planteja a González al Congrés el març del 1990, l'entesa hi és. Gràcies als canals oberts entre les dues formacions s'acorda el desplegament de la policia autonòmica i se signa el pacte sobre la normalització del català. Superada la moció de confiança, González torna a oferir un pacte de legislatura a CiU, PNB i CDS, proposta que tots tres tornen a rebutjar, ja que se senten més còmodes, sobretot els catalans, garantint un suport a les polítiques socialistes des de l'oposició.

El 1991, el moment dolç que viuen les dues formacions s'escenifica en el Debate sobre el estado de la nación. Els catalans aconsegueixen que s'aprovin diverses de les seves mocions i arrenquen de Madrid el compromís de qualificar de prioritària la construcció del TGV que ha d'unir Barcelona amb la Jonquera. Tot i que l'enllaç entre Barcelona i Perpinyà s'arriba a anunciar que serà una realitat un any més tard, el 1992, coincidint amb els Jocs Olímpics,
no es completarà fins al 2013. Vint-i-un anys de retard.

Durant aquest debat, Miquel Roca farà referència, un cop més, a “la necessària i urgent modernització de l'Estat”, i cita com a mitjans per aconseguir-la la millora del desenvolupament i el finançament autonòmic. No obstant allarga de nou la mà als acords bilaterals entre els dos governs, tot recordant que “fa catorze anys que el nostre grup ha fet de la voluntat d'acord el seu lema d'actuació en aquesta Cambra [...] i s'ha de reconèixer que en aquest país hi ha gent que digereix molt malament que els adversaris es posin d'acord”. Paradoxalment, amb el pas dels anys els papers s'invertiran i la seva referència a
la dreta, que en aquell moment ja representa José María Aznar, s'haurà d'aplicar al PSOE quan esdevingui oposició.

Abans no s'acabi el mandat, l'Estat farà un seguit de concessions a Catalunya: en matèria lingüística, policial i de l'administració de justícia. A canvi, Convergència donarà suport a la discutida llei Corcuera i en
facilitarà l'aprovació.

El 1993 hi ha noves eleccions generals, que tindran lloc el 6 de juny. Per als socialistes pinten bastos. Hi ha enquestes que, fins i tot, preveuen que el PP els podria superar per primer cop a la història. Sabedors d'aquesta circumstància, CiU fa una campanya electoral catalana centrada en el lema “Ara decidirem”. Els convergents no es cansen d'explicar a tort i a dret que tindran la clau de la governabilitat i que pensen exercir-la.

Els resultats electorals avalen la seva teoria. La distància entre socialistes i conservadors s'escurça espectacularment. El PSOE baixa fins als 159 diputats i el PP puja fins als 141. Només quatre punts i poc menys d'un milió de vots separen les dues forces. CiU assoleix 17 diputats, un menys que la tercera força, Izquierda Unida. La polarització de la campanya els ha fet perdre un escó respecte de les dues legislatures anteriors.

El primer que fa el PSOE és oferir a Convergència que entri a formar part d'un govern de coalició. Els nacionalistes prefereixen quedar-se fora del govern però plantegen als socialistes un acord d'estabilitat parlamentària que els converteixi en socis preferents a l'hora de fer pactes. Tot i que d'entrada no s'arriba a tancar cap acord, CiU té un gest de bona voluntat i avança el vot favorable a la investidura de González. En el debat parlamentari justificarà la seva posició adduint que atesa la situació de crisi econòmica cal garantir la governabilitat.

Després de la investidura, CiU passarà el rasclet. No votarà a favor del pressupost del 1994 si no obté compensacions per a Catalunya: exigeix la cessió d'un tram de l'IRPF (finalment acabarà obtenint-ne el 15%) i que el pressupost estatal inclogui els plantejaments nacionalistes en matèria econòmica i industrial. CiU fa perdre una primera votació al PSOE, que ha d'acabar cedint si vol, com finalment tindrà, el suport català al pressupost del 1994.

A partir d'aquí l'esquema de relació entre els dos partits serà el mateix: CiU garanteix que el govern no caigui votant favorablement a les principals lleis i al pressupost anual, a canvi que el PSOE cedeixi en tot el que fa referència a l'autogovern. Ningú pot negar que González deu la seva darrera presidència a CiU, que li fa costat fins i tot durant la vaga general del 27 de gener del 1994, convocada en contra de les retallades socials i la reforma laboral del govern, que finament tira endavant gràcies a CiU tot i l'oposició sindical.

L'entesa entre els dos partits polítics l'acaben dinamitant els casos de corrupció i els escàndols que taquen completament la darrera estada de Felipe González al poder. CiU no pot aconseguir més contrapartides per a Catalunya perquè la situació és insostenible des del punt de vista polític. Si els nacionalistes no se'n desmarquen saben, a més, que els acabarà arrossegant.

Els casos de Luis Roldán, Mariano Rubio, els GAL, Filesa, les escoltes il·legals del Cesid... fan que els nacionalistes marquin distàncies amb el PSOE, que al seu torn contestarà pactant amb el PP en contra dels interessos catalans: mantenen els governadors civils i rebutgen la modificació de la llei de costes, ambdues proposades pels convergents. L'aprovació de la reforma de la llei de l'avortament acaba de tensar la corda. S'arriba a un acord tàcit entre les dues formacions: CiU continuarà fent de crossa mentre Espanya exerceixi la presidència de torn de la UE, però els socialistes hauran de convocar eleccions anticipades. Finalment CiU votarà en contra del pressupost del 1996 i, d'acord amb el PP, bloquejarà la modificació de la llei de l'avortament. Tot plegat força el PSOE a convocar unes eleccions que deixaran el govern en mans del PP, que també necessitarà CiU com a crossa.