Fuster llegit

Dijous, Raimon va ocupar la solitària cadira que hi havia a l'escenari del CCCB i durant tres quarts ens va llegir textos de Joan Fuster seleccionats per ell. Hi ha una cosa que no acabo d'entendre. Quan en aquest país parlem d'escriptors, de grans escriptors, d'escriptors de lectura obligada a casa, a la biblioteca, a l'escola o al tren, tots pensem en els que pensem –i entre els que no són novel·listes pensem en Pla o Gaziel–, però no acabem de pensar mai en Joan Fuster. A Fuster el situem en el prestatge dels assagistes, dels pensadors. Fem bé de situar-l'hi perquè era assagista i pensador, però s'ha de dir que així com hi ha pensadors i assagistes als textos dels quals, com diu Tian Riba, hi has d'entrar amb un matxet per obrir-te pas entre la brolla espessa, amb Fuster tot són facilitats des de la recepció perquè qui acull i acompanya el lector és, dic i repeteixo, un gran escriptor.

El cas és que aquest 2012 fa cinquanta anys de tot, perquè l'any 1962 va començar tot, i entre les efemèrides del mig segle cal comptar-hi la publicació de Nosaltres, els valencians. Jo no sé si aquest llibre és el millor de Fuster, que em sembla molt que no, però es tracta d'un text fundacional –fundador d'una consciència col·lectiva valenciana i d'una editorial, Edicions 62–, i per celebrar-ho va pujar Raimon a l'escenari del CCCB, es va asseure a la cadira i va llegir textos de Fuster. De Nosaltres, els valencians va triar el pròleg a la segona edició, que parla de l'agressivitat amb què alguns van acollir la primera, inici de situacions desagradables que s'han prolongat fins ara. Després, aforismes –“Qui paga no mana; mana qui cobra: el poder és cobrar”–, apunts sobre Dalí i Miró, una pàgina sobre l'art de fumar un porro i tres cartes adreçades a Raimon, una durant un dels estats d'excepció amb què Franco ens delectava: “l'excepció confirma la regla”, comenta Fuster. Hi havia gent. A Barcelona hi ha gent per a tot.

A Raimon l'edat li ha posat al cap uns cabells blancs que últimament li donen la retirada d'un frare i que li suavitzen la cara de “llaurador del meu poble” jubilat. Assegut a la cadira amb la tranquil·litat que no li coneixem quan canta, la simpatia que va irradiar va ser el contrapunt més efectiu al sarcasme i la força dels textos de Fuster.