L'assaig de Vicent Sanchis sobre Fuster

El dilluns 7 de gener, Sebastià Alzamora, a l'article “Valencians, com nosaltres” escrivia a l'Ara: “Amb Joan Fuster passa el que acostuma a passar amb els autors importants de la nostra literatura: alguns l'idolatren, d'altres l'impugnen o en reneguen, i finalment uns pocs es prenen la molèstia de llegir-lo”. Era a propòsit del llibre de Vicent Sanchis, “Valencians, encara”, que va ser mereixedor del premi Carles Rahola d'assaig. I afirmava Alzamora que ja pot considerar-se com un dels textos de referència sobre la idiosincràsia política i cultural del País Valencià. Anota que això del país dels valencians és un dels fets més “complexos” i més mal coneguts de la nostra pròpia realitat catalana, referida al Principat.

Estic d'acord, 'bàsicament', amb aquestes opinions d'Alzamora. No obstant, em pregunte: qui 'idolatra' a Fuster? és cert que hi ha “fusterians” que el celebren (o el celebrem), com d'altres, —a altres indrets— celebren tots els anys Cervantes, Rosalia de Castro, Castelao, Sabino Arana, Prat de la Riba, Shakespeare, Burns o Rafel Casanova, perquè els “admiren”, els volen recordar o admiren el que representen, simbolitzen o volen que simbolitzen. Però, admirar, recordar, commemorar o celebrar, és, necessàriament, “idolatrar”? És adorar-lo, tornar-lo un ídol o un déu inexpugnable?

Tots sabem que Joan Fuster és humà, molt humà, massa humà. Fou un home ple de “febleses”, de dèficits i mancances, com ell reconeixia i confessava en públic, però també un home ple de bellesa i farcit de profunditats abismals en horitzons i referències literàries i utòpiques per al nostre país. Un literat il·lustrat que es va agosarar en proposar utopies necessàries davant de la globalització amb voluntat de transformació per salvar la llengua i el seu poble de l'aniquilament i de l'extermini: “meitat ales, meitat mans”, inclús amb alguna “urpa maldestra”, com ens va recordar Guillem Calaforra, entre d'altres a “La Dialèctica de la ironia”.

Va voler Fuster, dotar-lo, al poble valencià i/o català, de consciència, de reconeixement i de plenitud universal. Més, també, o millor, per això darrer, pel seu esforç creador és un escriptor divertidíssim, una criatura dolcíssima... i intel·lectualment i estèticament, un gran escriptor, un gran provocador. Comparable a qualsevol altre escriptor europeu de la seua època, posem per cas, Leonardo Sciacia, un Voltaire o Montaigne del segle XX.

No només en “Nosaltres, els valencians” o “Qüestió de noms”, al seu “Diccionari per a ociosos” hi ha reflexions importants sobre la vida, sobre l'amor, sobre la mort, sobre el jo, el nosaltres i els altres a l'alçada d'Alberoni, de Denis de Rougemont, etc.

Un escriptor preocupat pel seu món, pel seu poble i la seua llengua en risc. Recordar Fuster, o a qualsevol altre poeta o escriptor cabdal, ¿és idolatrar-lo o simplement fer memòria amb les seues claredats i foscúries, encerts i errades? Preferiríem que no es recordara a Fuster? Etiquetaríem de “idolatració” un escriptor celebrat a Portugal, posem per cas, Eça de Queirós, Pessoa, Saramago? O a Marraux o a Victor Hugo a França? O a Baltasar Porcel o Llorenç de Villalonga a les Illes? O Mossen Alcover o Francesc Moll a tot el domini lingüístic?

Si fem servir “idolatrar”, no és una manera, subtil, d'estigmatitzar una cosa o un autor que pesem que no s'hauria d'admirar perquè no ens sembla prou 'admirable'? No mereix Fuster cap homenatge? I tanmateix, dedicar-se a estudiar-lo, prendre's la “molèstia” de llegir-lo de nou i explicar les seues propostes, no és el millor homenatge que se li pot fer a un escriptor? O seria millor tabuitzar-lo, silenciar-lo i menysprear-lo, com fa la dreta 'valenciana', perquè Fuster està a les antípodes del seu espanyolisme?