Comptes i confiança
Vivim moments certament complicats. Entenc molt bé la indignació ciutadana davant dels últims casos de corrupció que han posat a la diana de la sospita noms propis de la política com a presumptes delinqüents. Una indignació que es radicalitza, encara més, en uns moments en què la crisi econòmica afecta sense miraments moltes persones i moltes famílies. No entraré en les causes d'aquests crisi. Però sí que em sento legitimat per subratllar que la situació econòmica no ens pot fer buscar responsables o caps de turc en la política, arran dels casos que són ara als tribunals. Si realment ens creiem que estem en un estat de dret, deixem que la justícia faci la feina i no contribuïm més a generar un clima perniciós i negatiu, opinant frívolament que tot està podrit. Quan no sabem –perquè ho desconeixem– el que és veritat i el que és mentida, el camí més fàcil és posar-ho tot al mateix sac. Naturalment, per condemnar abans d'hora, vulnerant sistemàticament el dret a la presumpció d'innocència, és a dir, que tothom és innocent fins que es demostri el contrari. Aquí, una gran part de la societat en fa justament la lectura inversa.
Dit això, sóc dels que considera que hem de fer front a les tares que presenta el sistema. La lluita contra la corrupció, la regeneració democràtica i la transparència són avui exigències que no poden esperar. Més que repetir per enèsima vegada la retòrica dels valors, el que ens hem d'exigir és posar-los en pràctica a través de les conductes individuals i col·lectives. Però tots. No només els polítics. La corrupció que ara es debat és la que està instal·lada en la política, és veritat, però no s'ha d'oblidar que té el concurs necessari de determinats individus, que campen impunes des de la societat civil.
L'actual divorci entre la política i la societat pot alimentar iniciatives populistes i, fins i tot, mals de conseqüències més greus. Cal pensar-hi. I el perill del populisme només el podrem combatre, des de la política, amb actituds responsables, dient la veritat. Convencent la societat que el sistema és capaç de garantir que qui la fa, la paga. Massa vegades, la percepció que rep la societat és, justament, la contrària.
Sóc dels convençuts que Catalunya no pot avançar cap a la plena sobirania sense fer net. Una Catalunya en llibertat, una pàtria digna, no ho serà del tot si no s'ha sabut espolsar del damunt les pitjors pràctiques. Amb tota la contundència possible. He de manifestar també que tinc confiança en la gran majoria dels nostres polítics i de la nostra gent. En aquesta gran majoria que contribueixen honestament al bé comú. No tot està tan corcat com se'ns presenta. Em nego a creure que la presumpta realitat que es bombardeja cada dia des dels mitjans de comunicació sigui la realitat. És l'excepció, i per això és notícia. Aquest és un altre debat en el qual no tindré la temptació d'entrar.
Apunto, finalment, una idea que no és meva, però en la qual crec fermament i que l'actual equip de govern de l'Ajuntament d'Olot ha posat en pràctica des que governa la ciutat. Em refereixo a la idea de l'accountability, la de retre comptes. La de respondre públicament de la gestió tantes vegades com faci falta. Estic convençut que, si ho fem, tornarem a recuperar la indispensable confiança entre governants i governats, avui molt deteriorada. Si a més de la pràctica de retre comptes el sistema és capaç d'una vegada de canviar la llei electoral i d'obrir-se, convençut, a una participació ciutadana compromesa, estarem en el bon camí. El camí de restablir la confiança perduda. És fonamental, i un deute de tots.