Èxit i fracàs de Francesc Cambó

Fa temps que el professor Borja de Riquer dedica una part de la seva atenció al catalanisme conservador i el paper destacadíssim que hi va tenir la figura de Francesc Cambó. Anys enrere va focalitzar l'atenció en els temps de la Guerra Civil i el primer franquisme a L'últim Cambó (1936-1947). La dreta catalanista davant la Guerra Civil i el franquisme (Vic, Eumo, 1996), en què ens va fer evidents les contradiccions internes de la societat catalana i les causes del decantament de sectors de les classes dirigents cap a la insurrecció militar i la dictadura posterior. Més recentment es va ocupar de Cambó com a home de negocis a Francesc Cambó, home de negocis i empresari cultural (Mataró, Caixa d'Estalvis Laietana, 2005), i del seu paper en els anys de la transició entre la dictadura i la Segona República: Francesc Cambó entre la monarquia i la república (1930-1932) (Barcelona, Editorial Base, 2007).

Ara, ampliant el marc cronològic, ens presenta una panoràmica aprofundida de tot el primer terç del segle XX i de les relacions entre Cambó i Alfons XIII a Alfonso XIII y Cambó. La monarquia y el catalanismo político (Barcelona, RBA, 2013). Avancem ja que en el capítol de conclusions el professor Riquer presenta els dos personatges que l'abril de 1931 van emprendre camins diferents cap a l'exili, com a mostra d'un doble fracàs. Després d'anys de relació intensa i tensa, l'un fracassaria en el seu capteniment de liderar i dirigir la política espanyola, reformar i transformar Espanya, regenerar-la i, alhora, assegurar l'autogovern de Catalunya, i l'altre, tip de maniobrar, fingir, resistir i conservar, no va poder defensar un model de monarquia que ell mateix havia contribuït a desprestigiar i desgastar. Com diu Riquer, tots dos havien unit el seu destí a un règim que s'ensorraria el 14 d'abril de 1931 i, així, ben diferents l'un de l'altre, acabarien fracassant tots dos. El rei, entre altres motius, perquè des d'una actitud conservadora i frívola havia jugat i descartat la carta Cambó, i havia especulat amb el catalanisme, de forma purament utilitària, i Cambó perquè, convençut que hi havia camp per córrer, hi va caure i es va deixar utilitzar.

Riquer ens presenta una visió nova, construïda amb materials inèdits que matisen i enriqueixen les fonts publicades disponibles i, sovint, les corregeixen. Les cartes de Cambó, principalment als seus col·laboradors, als dirigents de la Lliga, Joan Ventosa sobretot, i alguns documents inèdits del fons de Joan Estelrich i d'algun altre dirigent polític català il·luminen els punts foscos de les Memòries de Cambó i les omissions de la millor biografia disponible, que encara és la de Jesús Pabón. D'aquesta manera Riquer es permet dibuixar la cronologia i la interpretació de la trajectòria política de Cambó en la relació amb la monarquia, defuig una visió oficial o interessada dels mateixos protagonistes, fixa el contingut d'una llarga relació d'entrevistes de Cambó amb Alfons XIII i ressegueix els canvis crucials de la política espanyola en el reiterat intent cambonià de regenerar-la, per canviar Espanya i garantir l'autogovern de Catalunya.

Riquer arrenca del discurs que, el 1904, Cambó, com a regidor de l'Ajuntament de Barcelona, adreçà al rei. Hi busca la relació amb la tradició del catalanisme polític des d'Almirall. El discurs de 1904 s'emmarca en la millor tradició dels memorials de greuges (1885), dels missatges a la reina regent (1888 i 1898) i de les Bases de Manresa de 1892. I fa el salt a la política activa per tal de desmuntar el sistema dels partits dinàstics, del torn dels partits, del caciquisme i de la corrupció, i estableix una cadena que comença el 1901 amb la candidatura dels quatre presidents i, successivament, anirà desencadenant moviments i mobilitzacions unitàries com la Solidaritat Catalana (1906) que situaran el catalanisme en l'escena política espanyola. La força del catalanisme i el pragmatisme de Prat de la Riba i Cambó van obrir el camí de la col·laboració i l'entesa que es reforçaria, el 1909, després que la Lliga Regionalista hagués donat cobertura a la repressió de la revolta social arran dels fets de la Setmana Tràgica, en una primera demostració que el risc de desbordament social portava a un replegament poruc de les classes dirigents catalanes.

Riquer dibuixa uns moments culminants. “L'hora de canviar de política”: el rei està convençut, i Cambó també, que el simple torn està exhaurit i que calen solucions més dràstiques sota la forma de governs de concentració. La força de l'Assemblea de Parlamentaris, que impulsa Cambó, és un motiu de canvi més (1917). Arriba després “l'hora de Catalunya”, i Cambó, empès pel rei, promou un procés autonomista sota la iniciativa de la Mancomunitat que es concreta en un projecte d'Estatut fet avortar pel mateix rei i les forces polítiques conservadores que desencadenen un moviment generalitzat de rebuig a tot Espanya (1918). Ve després “l'hora de Cambó”, quan el rei li ofereix la possibilitat d'esdevenir el pal de paller de la política espanyola a canvi de renunciar a l'eix catalanista i viure a Madrid. La Dictadura de Primo de Rivera és la moneda falsa amb la qual el rei paga Cambó, i ja no hi tornaria a haver relació fins als anys 1930 i 1931, quan arriba “l'hora de salvar la monarquia” per salvar, també, als ulls dels conservadors, la pau social. La República i la guerra són episodis secundaris per a una biografia que ha sofert ja el desgast d'haver pensat que ho podria tot (a Espanya i a Catalunya) i s'adona que no ha pogut res.

Esgarrifen, amb ulls d'avui, totes les energies gastades en els intents de regenerar Espanya per preservar la identitat de Catalunya i la reiteració del rebuig frontal que la història ens demostra. Per això Francesc Cambó i Jordi Pujol o Miquel Roca guanyaven eleccions a Catalunya i eren influents a Espanya, sense cap correlació de forces favorable Espanya endins, i sense èxits massa tangibles Catalunya endins.

Una lectura estimulant i necessària pels temps que vivim i els tràngols que passem.