Déu, Pla i Dalí

Per promocionar l'òpera de Salvador Dalí Être Dieu, l'emissora Catalunya Música reprodueix unes declaracions del pintor on se li sent dir en francès: “Dieu est très petit.” Déu és molt petit. Busco la referència i em trobo que la definició daliniana de la divinitat és més llarga. Sencera diu: “Déu és molt petit. No mesura més d'un metre. I no és gens intel·ligent perquè la intel·ligència és una tara humana.” La definició té un indubtable efecte còmic, sempre que no hi hagi algú que se la prengui a la valenta i la classifiqui, escandalitzat o satisfet, entre les blasfèmies.

Molt al principi del llibre Notes disperses –una mena d'El quadern gris menys pensat per perdurar i per això mateix més espontani– Josep Pla escriu: “El que resulta extraordinari, literalment fabulós, és que Dalí, repetint les collonades, ximpleries i animalades que es deien als cafès de Figueres en els anys de la seva adolescència i la seva primera joventut (manifestades per ell amb un francès fantasiós i amb una barra descomunal) es vagi fent un tipus no solament de París sinó de molt més enllà de París.”

Ara: va ser Pla immune a aquest humorisme figuerenc –i per extensió empordanès– que sembla retreure a Dalí? En el pròleg d'El quadern gris Joan Fuster parla de l'humor de Pla i per il·lustrar-lo cita uns exemples. Davant el desflorament dels ametllers diu Pla que sent “la mateixa buidor fonamental que vaig sentir el dia que a Càller, a Sardenya, em robaven la cartera”. Parlant d'una funció de ballet comenta que “els ballarins deuen expressar sentiments segurament molt sublims, perquè és impossible que alçant una cama se'n puguin expressar de vulgars, com ara les angúnies d'un veí qualsevol a l'hora de pagar la contribució”. O aquesta altra, molt divulgada i que sembla un manifest surrealista: “Mengem un rovelló o un pinetell a la brasa i és com si us mengéssiu una orella de senyoreta impregnada de pinassa.” Fuster no parla dels cafès dels anys de “l'adolescència i la primera joventut” de Pla però n'hi ha prou de llegir aquest altre exemple aportat pel mateix prologuista per veure que Dalí i Pla freqüentaven els mateixos ambients: “Per pintar Déu, els pintors de totes les èpoques li hagueren de donar una forma humana –en definitiva una forma de contribuent.”