“Només s'ha de parlar de la boda un dia a la setmana”

Jo organitzo casaments i també faig de coach. La meva funció és ser un guia que t'ajudi a evitar l'estrès mentre dura tot el procés, et dóna tècniques per resoldre conflictes, per evitar-los...

És una situació que en genera, sí. I pots trencar i tot. Vaig treballar amb uns nuvis als quals els va passar: ell va cancel·lar el casament quinze dies abans de la data. S'estimaven molt però tot ho havien fet les famílies, i s'havia angoixat. Van estar un temps separats, es van retrobar i tres anys després em van trucar. Jo vaig assumir el control. Les invitacions deien: “Ara, sí.”

Sí! Quan va arribar la núvia i es van dir el “sí, ho vull” tothom va fer: “Buf...” Sempre es tracta del mateix: s'ha d'evitar que el got arribi a estar tan ple que vessi, que explotis. L'has d'anar buidant.

Que la parella parli del casament només un cop a la setmana, evitar que es converteixi en el centre de la vida; i també mantenir a ratlla tot aquell que vulgui assumir el teu paper, que no pari de trucar-te...

És molt habitual. A la mare se li ha de dir de bona manera que és el teu casament, no el seu. Que recopili tota la informació i ja en parlareu un dia en concret, o li comentes que allò que ella vol tu ja ho has triat. Si ho fas bé, acaben respectant-te. Entenen que potser ella vol un gran banquet en un restaurant però tu prefereixes un casament a la platja molt més informal.

Els casaments es personalitzen cada cop més. En temps de crisi, cadascú fa el que més li agrada. Potser celebres un berenar amb cup-cakes deliciosos i bonics, i després t'ho gastes en un bon viatge. Fa poc vaig fer un casament en una casa rural de Granada: els convidats es pagaven l'habitació (uns 60 euros) i ells hi posaven el sopar. Van guardar pots de conserva per convertir-los en gerros per guarnir l'àpat amb flors silvestres, cada taula tenia una partitura perquè el nuvi era músic... Es poden fer moltes coses amb imaginació i bon gust.

Viatges a la carta, preparació del cos, el vestit que t'emociona... Arriba molta inspiració per internet i per les revistes, però triomfa la personalització, allò que t'emociona.

La gent no vol que es pensi que malbaraten diners. I no cal fer-ho! Fins i tot en els casaments més potents sempre parlem de luxe ben entès, no gastar per gastar. Hem de tornar a brillar i això no depèn dels diners, depèn de la creativitat. El sector genera molts diners i va creixent. Vénen fins i tot àrabs. S'hauria d'aprofitar el nom de Barcelona al món i potenciar els casaments a Catalunya. Tenim de tot: gastronomia, platges... La nupcial és una economia molt divertida i positiva.

Encara que treballi setze hores seguides, és una feina que em carrega d'energia, m'encanta.

Anem a poc a poc. Als EUA un 99% dels casaments es fan així, i aquí, un 15 o un 20%. Es va estenent pel boca-orella. Ho proven i ho expliquen. És la nostra millor publicitat.

No en tots els casos. De fet, em trobo amb queixes de les núvies en aquest sentit. Es tracta de trobar la manera d'implicar-los-hi tots dos.

També els preocupa molt on asseuran la gent en el banquet. I jo els dic que pensin que la gent va amb un tarannà positiu als casaments i que no els importa amb qui els poses. Al final, tothom et felicita!