El retorn d'Els Joglars

Set anys ha durat el camí pel desert autoimposat d'Els Joglars a Catalunya. El seu director va anunciar públicament que no se sentia estimat i que preferia no presentar els seus espectacles a Catalunya. Avui, el Temporada Alta (Municipal de Girona, 21 h) trenca el parèntesi des de la darrera funció de En un lugar de Manhattan (2006), que va fer temporada al Lliure al gener i que a l'abril es va fer a Girona. El coloquio de los perros és una obra molt oportuna pel seu retorn. Perquè aquests gossos que reivindicant la seva part animal es revelen més racionals que els seus amos bípedes reclamen el seu dret a decidir, a la llibertat individual. Ahir van anunciar també que faran temporada al Poliorama a partir del mes d'abril, previsiblement agafant el relleu de Tricicle.

Ramon Fontserè ja va explicar a aquest diari, fa un any, que ell volia recuperar la normalitat amb el públic català un cop va acceptar la direcció de la companyia (oferta per Albert Boadella). Ahir, l'actriu Dolors Tineu va matisar que, més que negar-se a fer actuacions a Catalunya (on mantenen La Cúpula, la seu de la companyia, a Pruit, al municipi de Rupit i Pruit), van “deixar d'insistir” per ser programats a Catalunya: no van trucar-hi més. Ara, sí que es treballa novament la producció. Se sap que, després de la temporada al Teatre Poliorama, preveuen una gira a Catalunya, que arrencarà al Teatre Cirvianum de Torelló a finals de gener del 2015.

El coloquio de los perros es va estrenar el març passat al Teatro Clásico i arrenca d'una novel·la exemplar de Cervantes. En la peça, dos gossos comencen a discutir la poca coherència dels seus antics amos, que són capaços de permetre molts més privilegis a les seves mascotes que molts ciutadans del carrer. A l'adaptació (escrita entre Boadella, Fontserè i Martina Cabanas, que també ha estat l'ajudant de direcció), els gossos es troben en una gossera i comparteixen conversa amb el vigilant, que ho viurà com una revelació. El poder màgic de disposar de parla dels gossos només té lloc a la nit, així que, a la matinada, es refugien en els lladrucs. A la peça, es teixeixen tres llenguatges teatrals: el naturalista del vigilant, el minimalista d'uns gossos amb posat d'home (“si fóssim Albert Vidal, potser haguéssim pogut treballar el moviment diferentment”, comenta Fontserè, advertint les seves limitacions en el gest) i l'hiperbòlic per representar el relat dels antics amos, que actuen amb màscares i de manera exagerada. Tot i que les mascotes en els anys de Cervantes estaven reservades a una certa aristocràcia, a l'adaptació no es furga en personatges mediàtics, sinó en riure'ns de “nosaltres mateixos”, comenta Xavi Sais. Efectivament, remata Fontserè, ell se sent molt retratat per la manera com cuida el seu gat.

El comiat de Boadella, després de mig segle de carrera com a fundador de la companyia, no ha significat abandonar en res el seu llenguatge. De fet, els cinc actors fa molt temps que treballen junts i ho han continuat fent amb la mateixa insistència, la recerca en el joc. Adverteix Fontserè que el fet que el director també sigui actor implica que “cada dia hi ha notes!” [avisos del que no va anar prou bé la funció anterior].

Ahir, Salvador Sunyer va insistir que, si aquesta obra l'hagués dirigida Boadella, també l'hagués programat, provant de treure ferro al que pensi cadascú i defensant el resultat del treball a la sala d'assaig. De fet, Boadella hagués tornat amb una direcció a Catalunya si no hi haguessin hagut les retallades la temporada 2011/12. En la primera direcció de Lluís Pasqual al Lliure, van acordar portar una producció de sarsuela del teatre El Canal. Pasqual va afirmar en la presentació a la premsa que no hi havia hagut cap entrebanc, que n'hi va haver prou amb trucar-lo i que es va posar al telèfon amb tota normalitat.