Tot i la seva condició de guitarrista curós i creatiu (milita, entre altres projectes, a les bandes de Refree, Maria Coma i Pau Vallvé), Nico Roig crida l'atenció, sobretot, per la seva fins fa poc insospitada faceta de cantautor, reflectida en dos dels discos més exquisits que s'han publicat darrerament a Catalunya: Tonada del genoma humà (2011) i Les dones macabres (2013), tots dos per via d'Amniòtic, segell de Pau Vallvé. “Abans de fer-los no havia cantat mai”, confessa. “Quan vaig decidir fer un disc de cançons, pensava que la gent se n'adonaria de seguida que no sóc cap cantautor. Que ara se m'hi consideri, doncs, és una petita victòria.” Convençut, però, que un cantautor “no té perquè ser un clixé”, i que, de fet, pot ser-ho “algú que surt a l'escenari amb un penja-robes electrificat o, fins i tot, algú que fa cançons sense lletra”, Roig narra en les cançons un seguit d'històries sorgides de “la memòria i imaginació, dues coses que estan al mateix punt del cervell”. Versos com els que s'inclouen en el tema homònim del seu segon disc (“M'hauré d'allargar la polla / perquè no sigui una broma /quan la tingui entre els seus pits”) han precipitat les comparacions amb Albert Pla. “No entenc com no va obrir més portes de les que ha obert”, assegura. “Que se'm digui que sóc càustic havent-hi hagut abans algú com ell no sé si té sentit.” Que Nico Roig és molt més que un admirador de Pla queda palès en cançons com Autobús buit (la pedra preciosa de Tonada del genoma humà) o el disc entendridor que, aquesta tardor, publicarà a duo amb Maria Monferrer. “Tenia unes cançons que semblaven dur tota la vida esperant una veu com la de la Maria per ser cantades”, diu. Roig actua avui a la Pedrera de Barcelona i demà a l'auditori de Tarragona.