L'home que va rescatar la dignitat

Nelson Mandela, el primer president negre de Sud-àfrica, era una personalitat creditora de molts adjectius positius: pragmàtic, realista, coherent, honest i carismàtic. Els que el van conèixer més bé afegeixen que, per sobre de tot, era un polític magnànim. A diferència del que passa en altres països africans i en altres molt més pròxims a Catalunya, quan va arribar al màxim poder no el va utilitzar per venjar-se d'aquells que l'havien mantingut a la presó entre els anys 1962 i 1990, sinó per cicatritzar ferides, mirar cap endavant i treballar per la reconciliació. Amb aquest tarannà realista, Nelson Mandela no només va liquidar la política de segregació racial sinó que va conjurar el perill dels extremismes que haurien pogut fer naufragar la democràcia i portar el país cap a una guerra civil. Era un risc cert, tal com es va comprovar en els anys anteriors a l'accés de Mandela a la presidència.

La seva lluita abnegada i pacífica el va convertir en un exemple per a tots aquells que, en qualsevol lloc del món, treballen per una societat justa i democràtica amb l'únic recurs de la raó i dels arguments. Però qualsevol polític, per moltes qualitats que tingui, no deixa de ser un home sol, i el poder és sempre un joc d'equilibris. Mandela era, a més, pragmàtic. Sabia que el canvi que liderava era aclamat però fràgil, i que una involució, amb resultats tràgics, era possible segons quines decisions adoptés, sobretot a l'àmbit econòmic. Sud-àfrica viu ara greus problemes econòmics i socials. Com molts altres països a tot el món. Però Mandela va aconseguir quelcom molt important: va retornar la dignitat a tots els seus compatriotes, fos quin fos el color de la seva pell. I, amb els sud-africans,
a la humanitat sencera.