La poma

Potser és una historia científica de les que més han il·luminat joves a través dels darrers quatre segles: Isaac Newton, tot passejant pel seu jardí als afores de la ciutat de Cambridge i observant la caiguda d'una poma madura. Era l'estiu del 1666 i per Londres campava la pesta negra. Altres versions diuen que li va caure al cap. Mentides. No va passar res d'això. Voltaire en va ser l'autor, d'aquesta fal·làcia per explicar un concepte que ha fet fortuna: l'atzar en els descobriments científics. Res més lluny d'Isaac Newton. El concepte de la llei de la gravetat universal va ser una idea que Newton va perseguir, tot estudiant càlcul i observant de manera metòdica, vull dir amb objectius i fites, el moviment del pèndol que, per cert, va estimar en 1,512 cops per hora. La llei de gravetat va tardar a ser formulada, concretament vint-i-un anys després, el 1687, quan va publicar el seu tractat anomenat Principia. Aquesta història em ve al cap perquè una de les característiques que van configurar el caràcter de Newton va ser la persistència i, aquesta, emmarcada en objectius assumibles i la metodologia indicada per aconseguir-los. Això es el que va fer que Newton sabés distingir per què la poma queia del arbre i no pas la Lluna des del cel. Em diran que aquesta persistència és la mateixa que fa servir l'home de negocis que es dedica a fer el Floren team. Potser, però em sembla que la seva metodologia està basada en la quantitat de diners i poca cosa més. Ara aquesta no és la persistència que ens portarà a ser interdependents de l'Estat espanyol. Cal una metodologia i uns experiments amb fites i resultats. Això és el que trobo a faltar en aquells que creuen que les coses s'esdevenen per casualitat i que l'obsessió és millor dedicar-la al Pep team que ens farà independents per unes hores, després del proper sis a dos.