Opinió

Espanya ni ens estima ni avança

A diferència del que passa al Regne Unit, on el debat de la independència d'Escòcia s'està desenvolupant dins de les regles del joc net, Espanya ha volgut demostrar, un cop més, que el lema encunyat quan Manuel Fraga era ministre d'Informació i Turisme –Spain is different– continua plenament vigent. L'auge sobiranista de Catalunya, en comptes de plantejar-se dins de la racionalitat i el debat civilitzat, ha excitat els pitjors instints de la caverna. En aquesta reacció hi ha dos elements de preocupació: el primer, que en general, i amb comptades excepcions, no s'utilitzen arguments per contraatacar, sinó tòpics tronats que són resultat directe de la ignorància, de la mala fe o d'una combinació de les dues: Catalunya no ha existit mai, al darrere de tot el sobiranisme només hi ha interessos espuris i electoralisme; és una maniobra per encobrir greus errors de gestió; demanar ara la independència és un acte de traïció o una irresponsabilitat; Catalunya, eterna privilegiada i insaciable, s'ensorraria si marxés d'Espanya, etcètera.

Però el segon element, el que debò ens hauria de preocupar, no és aquesta cantarella construïda amb els pitjors tòpics –i que alguns, com el ministre d'Educació, s'han arribat a creure– sinó que són els mateixos, amb matisos, que s'han utilitzat sempre que Catalunya ha volgut defensar la seva personalitat i la seva cultura pròpies. Insults i desqualificacions que ja se sentien des que el catalanisme polític va començar a demanar, a principis del segle XX, una mínima diferenciació per encaixar millor amb Espanya. No ens ha de preocupar que Espanya no ens estimi. Els que ens ha de preocupar és que passen els anys i Espanya no avança.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.