Tinc un amic argentí que perd l'oremus quan juga la seva selecció. S'embolcalla amb la bandera, i no és una manera de dir, sinó una descripció, i ho viu intensament, encara que estigui convençut d'antuvi que Maradona els porta al desastre. Ho entenc i ho accepto, només faltaria, però tinc problemes per fer-li entendre que això potser em passaria amb la meva selecció nacional i que, precisament per això, no em passa amb la selecció espanyola. I no vull enganyar ningú, crec que van guanyar el mundial d'una manera merescuda i em va agradar que fos així pel destacat paper dels jugadors catalans i del Barça, just fins mig minut després d'acabar cadascun dels partits. No és que no entengui que els espanyols estiguin eufòrics i vulguin mostrar la seva alegria amb petards o voltant amb el cotxe per la ciutat tocant el clàxon. El que m'emprenya és la manera que alguns tenen de fer-ho agredint el que no pensa com ells. A la tele i les ràdios i al carrer. No és cap novetat destacar que l'èxit de la selecció de futbol ha servit a molts per penjar banderes espanyoles als balcons i passejar-les en cotxe. El que potser ja no és tan normal és que encara les hi tinguin. O sí. Han perdut el pudor, ara mostren la seva espanyolitat i el futbol és una excusa per dir: “Sóc així i t'has d'aguantar”. O com aquella bufanda que diu que casa nostra és Espanya i que si no ens agrada, ens ho diu als catalans, que en marxem. Barruts. El que no suporto d'aquests que t'agredeixen amb la bandera són els seus càntics insistents dient el que són –espanyols, espanyols, espanyols!– com si se n'haguessin oblidat, i els subsegüents insults als catalans pel sol fet de ser-ho. Que algú digui “viva España” m'indigna només si tot seguit diu allò de: “hijos de puta catalanes”. Els deixo sentir-se espanyols si em deixen ser català.