Opinió

recordatori del pretendent carlí

carles hug de borbó

Un rei que sí que ens defensava

“Carles Hug defensava
els drets legítims dels pobles,
les seves llibertats, l'autodeterminació, tot plegat la versió moderna dels furs”

Només he tractat un rei, Carles Hug de Borbó, el pretendent legítim a la Corona de les Espanyes per part dels carlins. Un home culte, educat i agraït. A la Fundació Francesc Ribalta de Solsona a mitjans dels 80 vam iniciar uns seminaris sobre història social i durant uns anys vam avançar en l'estudi del carlisme. Férem el que la universitat no s'atrevia a investigar, enlluernada pel marxisme de nois de casa bona franquista, empedreïts classistes, exjoves rebels que no havien entès res del Maig del 68 i de la crítica al poder burocràtic i al comunisme soviètic i que res justifica la privació de la llibertat i la dignitat cultural i nacional.

A l'Ateneu Barcelonès, fa uns 5 anys, va passar tota una tarda reconeixent de forma privada tots aquells que havíem impulsat conèixer la història dels carlins, el meu cas, o havien defensat el seu ideari. Ell s'havia instal·lat a l'Estat espanyol el 1957 i n'havia estat expulsat el 1968 pel seu activisme polític. Havia deixat de fer política l'any 1980. Darrere hi havia un continuat fracàs polític. Defensava els drets legítims dels pobles, les seves llibertats, l'autodeterminació, tot plegat la versió moderna dels furs. “Príncep autogestionari”, l'anomenaven pels seus plantejaments socials. Com molt bé deia en Jaume Campàs en una carta a l'Avui, el dret és anterior a tot Estat. Massa gent, amb total desconeixement innocent, o per desconeixement i ignorància culpable, no sap que en el passat de la seva pròpia família hi ha una munt de carlisme oblidat. És el que no volien recordar aquells esquerranosos de guateque i cubalibre seguidors de Marx, que ignoraven el que va dir, ara sí, tan lúcidament: “Els carlins són el poble sense idees, i els liberals, les idees sense poble”.

Carles Hug cercava el poble treballant anònimament de miner, a les romeries de Montejurra i en els drets dinàstics que defensaven suposats monàrquics. Finalment va haver de veure que fou Joan Carles de Borbó el designat per Franco com a successor el 19 de juliol de 1969. Lluny, molt lluny, del seu parent Xavier de Borbó i Parma, pare de Carles Hug, que va participar a la Resistència durant la Segona Guerra Mundial. Arrestat per la Gestapo el 1944, va estar als camps de concentració de Schirmeck, Dachau i Natzweiler.

L'any 1975, el de la mort de Franco, Xavier de Borbó i Parma renuncià als seus drets dinàstics en favor del seu fill Carles Hug, que ja era al capdavant del moviment carlí. Cal recordar que el carlisme va adherir-se l'any 1974 a la Junta Democràtica, que abandonà el febrer de 1975 per incorporar-se a la Plataforma Democràtica i, sí, sí, a l'Assemblea de Catalunya. Alhora tenia un pes significatiu i reconeixement dins el moviment obrer. L'inici de la fi seria la concentració de Montejurra del 1976, on els seguidors d'extrema dreta del seu germà Sixte ocasionaren dos morts. La universal foto de “l'home de la gavardina” amb una pistola a la mà era la d'un sicari de franquistes fanàtics que no havien acceptat el camí democràtic i va ensorrar l'esperança de redreçament del carlisme.

Forçadament cosmopolita, va estudiar batxillerat al Canadà, dret a París i economia a Oxford. Acabada la seva presència en la primera línia de la política, Carles Hug es traslladà als Estats Units. A Boston durant 20 anys va dedicar-se a la docència. Jo crec que era el seu veritable món personal.

En el darrer comunicat el príncep Carles Hug era fidel a tota la seva trajectòria en dir: “L'únic que us demano és que seguiu endavant amb el nostre projecte de llibertats, expressió moderna dels nostres antics furs”. El mateix que m'explicava a l'Ateneu, el mateix que de forma festiva deia en una calçotada a la Rovira dels Cerdans, un masia a la vora del castell de Centelles.

Publicat a

  • Avui 04-09-2010 Pàgina 17