L'altre Raimon

Vam tenir Raimon Llull i sant Raimon de Penyafort, continuem tenint Raimon (el xiquet de Xàtiva que deixà sa mare al carrer Blanc, quina gran cançó!) i, fins fa poc, hem tingut Raimon Panikkar i Alemany, aquesta pell bruna hindú maternalment catalanitzada, que trobà l'esperit diví en totes les coses d'eixe món.

Els qui l'havíem conegut pensàvem que sempre el retrobaríem en el refugi natural i bibliogràfic de Tavertet, arran dels espadats de Sau, però sense fer soroll –com fan els esperits selectes– ha passat avall, com deia el de Llofriu. Lamentem la seva pèrdua, però lamentaríem encara més que no s'escoltés el seu crit filosòfic, teològic, humanista, interreligiós, intercultural, dialogal i, posats a dir, cosmoteàndric, l'aproximació al qual vostès trobaran en els diversos volums de la seva obra completa que ha començat a publicar l'editorial Fragmenta, justament ell que va tractar de reunir els trossos fragmentats de la realitat total, terrenal i còsmica.

Quan va tornar a Catalunya, el 1982, després d'anar d'una banda a l'altra del món, com aquell que va de Tarragona a Reus, va reunir al voltant seu a Tavertet (Osona) gent que l'escoltà, aprengué i potser en algun punt el va replicar, i així fou creada la Fundació Vivàrium, una àgora oberta, talment el Sermó de les Benaventurances, en la qual Raimon apareixia amb el seu sari hindú i que podia semblar una representació sectària d'esperits unitaristes. Però no: tots els qui, algunes o moltes vegades hi acudírem, sabíem que a Catalunya, en els inicis del nou període globalitzador de l'economia del món, hi havia qui, com Panikkar, oferia una nova mirada transcultural per a tractar de captar els signes de la realitat, tan fugissera, inaferrable i líquida, per dir-ho com Baugman, que sembla que, per alguns, és el pensador més enllà del qual no hi hagi hagut res més.

Vaig voler saber d'aquell home transterrat que retornava al clos natal català, després d'haver vist com teníem la qüestió humana arreu del món i d'haver-ne estudiat l'evolució històrica. Així que un dia, també de setembre, de 1985 –i gràcies a Lluís M. Sunyer, que freqüentava les sessions de Vivàrium–, vaig trobar-me assegut davant de Panikkar, allí a la seva taula, tota la casa emparedada de llibres en els idiomes que coneixia, que eren uns quants, disposat –santa innocència!– a fer-li unes preguntes. El resultat fou publicat un mes després a la revista, que també passà a millor vida, El Món, de títol molt apropiat, justament, tractant-se d'ell, que havia professat a diverses universitats europees, nord-americanes i índies.

En realitat, qui donà notícia –per primera vegada, diria– de l'arribada de Panikkar a Catalunya, aquell any 1982, fou des de l'Avui la companya de redacció Mercè Ibarz, avui reconeguda novel·lista. I així em complau de consignar-ho, perquè molts, i jo amb ells, vam saber d'un home de qui no sabíem res, màxim, a tot estirar, el seu nom.

Tavertet es convertí en un pelegrinatge. Si algú, em sembla que el recordat periodista Manuel Ibáñez Escofet, va poder dir que el mas Pla era el confessionari de l'Empordà, també podria dir-se, si no s'ha dit ja, que el mas Panikkar, a Tavertet, va ser un centre d'enraonies espirituals, la versió laica de la confessió, que tampoc era –ni de bon tros– estrictament religiosa a can Pla.

Arran de la seva mort, ha estat destacat el paper de Raimon Panikkar en el diàleg interreligiós d'Orient i Occident. Molt bé. També va ser –i a mesura que anà comprovant les destrosses ecològiques que es feien a Catalunya en nom del progrés– un crític ferotge, i documentat, del model econòmic de creixement, generalitzable a tot el món occidental, que qualificava de suïcida, i dintre del qual acusava l'energia nuclear (extensible arreu del planeta) d' “avortament còsmic”.

Es va implicar, al costat dels grups comarcals, en els problemes ambientals derivats d'aquest creixement a l'àrea de la plana de Vic que escollí com el Born del seu retorn, i així, en altres àgores públiques, com ara llibreries (a La Tralla, per exemple) i mitjans de comunicació (com ara El 9 Nou) va fer sentir la seva veu, amb aquella fonètica hindú-catalana, travessada de tantes llengües com coneixia.