El nom de cada cosa
Si el català és on és, no és pas gràcies a la generositat de l'Espanya monolingüe
L'historiador Pierre Vilar, parlant del dinamisme de la societat catalana en les dècades franquistes de 1950, 1960, 1970, advertia que no ens confonguéssim. Que allò no era pas mèrit del franquisme. Si els catalans havien mantingut la vitalitat social, econòmica i cultural era malgrat les polítiques anticatalanes del dictador. És prou sabut que si en aquelles dècades ominoses la llengua catalana va sobreviure, no fou gràcies sinó contra els governs espanyols. Tota una generació resistí per a la salvació del català que Salvador Espriu expressava en versos immortals: “Però hem viscut per salvar-vos els mots, / per retornar-vos el nom de cada cosa, / perquè seguíssiu el recte camí / d'accés al ple domini de la terra.”
Avui, a les primeres dècades del segle XXI, resulta que la dinàmica de la societat catalana cap al sobiranisme hauria d'assumir la llengua castellana com a oficial, per tal d'impulsar l'independentisme entre els castellanoparlants de Catalunya. Desacomplexem-nos i siguem optimistes: el català és una llengua tan potent, que pot competir amb la llengua castellana. Acceptem-la amb el català en el projecte independentista.
Ara, quan la generació dels qui han heretat els mots i el nom de cada cosa veu que se li obre el camí d'accés al ple domini de la terra, ara que volem un Estat propi, separat del d'Espanya, necessitem compartir l'oficialitat de la llengua castellana? Cap problema. De la necessitat en farem virtut, diuen.Assumim la llengua castellana, mundial, amiga, acollidora, i tindrem la majoria social que no tindríem sense votants independentistes que exigeixen que el castellà sigui deixat de ser considerat hostil, agressiu, invasiu. Al cap i a la fi, després de les quatre dècades de democràcia i Estatuts d'Autonomia a Catalunya, València i Mallorca, el català és una llengua prou forta per encarar amb optimisme el mercat mundial de les llengües.
No us confongueu, diria Pierre Vilar. Si el català és on és, si ha assolit una certa normalització interior i algunes cotes de presència internacional, no és pas gràcies a la generositat de l'Espanya monolingüe ni a la seva Constitució ni a les polítiques lingüístiques i culturals dels seus governs. L'un rere l'altre es neguen a reconèixer la més mínima expressió d'oficialitat del català a Europa i a les pròpies institucions territorials. De fet demanar que el castellà sigui oficial semblaria una argumentació e contrario: “Ara que voleu la independència, recordeu que igualment haureu de passar per nosaltres”. Però no. Deu ser un excés de zel allò que porta a fer propostes autolesives com aquesta.
Propostes que tanmateix recorden coses essencials com aquesta: que l'Estat espanyol encara no ha renunciat ni renuncia ni es veu per enlloc disposat a renunciar a la substitució del català pel castellà. Al contrari, les seves polítiques fa tres segles que són assimilistes sempre i arreu. A velocitats canviants, però avançant tant com poden. Des de lleis orgàniques i el Tribunal Constitucional a les vexacions de ciutadans per adreçar-se en català i al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, convertit en el seu tribunal a Catalunya, ocupat per jutges capaços de dictar sentències antinaturals, d'autoodi colonial, col·laboracionista, contra el model català d'educació lingüística, reconegut mundialment. El castellà oficial? No, per ara m'estimaria més que no, que diria Bartleby. O sí, quan el seu poder abdiqui del propòsit de substituir el català del nom de cada cosa.