Vargas, com a casa

El Cercle del Liceu acaba d'atorgar la seva medalla d'or al premi Nobel de literatura Mario Vargas Llosa. L'escriptor peruà ha agraït la distinció al·ludint als cinc anys que va viure a la capital de Catalunya, una ciutat que recorda “amb nostàlgia i estima” i on “sempre m'he sentit com a casa”. Tot això seria rodó i d'agrair sinó fos perquè la moneda té una altra cara més bruta. Vargas Llosa, que gaudeix així la relació d'amor amb Barcelona, en pateix una altra d'odi. Desbocada i preferent. L'odi a una llengua i a una cultura que menysté contínuament amb apel·lacions dolgudes al “cosmopolitisme” i a “l'obertura necessària”. No és possible que el Cercle del Liceu no sàpiga que l'escriptor que ha reconegut supura també aquest sentiment agressiu, de to marcadament imperial. Sí que és més raonable que els seus membres en tinguin constància i que el comparteixin. Tradició obliga. N'hi ha que diuen que Catalunya serà lliure el dia que ho vulguin els tres cercles: el d'Economia, l'Eqüestre i el del Liceu. Abans seran quadrats.