Allò que som
Alguns diuen que la Catalunya moderna és cosa de fadristerns. Que, un cop vam deixar de tenir Corts pròpies i el poder de la nostra noblesa medieval, Catalunya ja no la van fer els hereus sinó, sobretot, els segons fills que anaven a ciutat a guanyar-se la vida, a comerciar, a muntar tallers, a esdevenir classe mitjana.
Cosa de gent que es va espavilar per tirar endavant, per sortir-se'n. Alguns van aconseguir fer grans fortunes, com els indians, però això no treu que comencessin com el que eren. Com a responsables d'un poble orfe de noblesa, sense Cort pròpia, sense institucions protectores. És cert, la Catalunya moderna és construïda, en bona part, per aquesta gent.
A causa d'això, un primer embrió del catalanisme, o de la demanda d'autogovern, va ser la reivindicació de comerciar amb Amèrica i de decretar aranzels propis. D'aquesta font beuen les Bases de Manresa o el Memorial de Greuges i també la industrialització catalana, la Renaixença cultural i l'inici del catalanisme polític. En aquest context social cal destacar el paper de l'alta burgesia i dels treballadors, gens menyspreable: tant Catalunya com el catalanisme són, en bona part, deutors dels grans propietaris, els mecenes i els inversors, però també del moviment obrer i els sindicats. Tot i així, l'alta burgesia sempre ha mantingut un ull posat en la resta de l'Estat, i l'obrerisme de casa nostra, molts camins, no va estar tan articulat al voltant d'una idea de país. És per això que el protagonisme principal del nostre retrat col·lectiu el trobem a la franja intermèdia. En els gremis, els oficis, els col·legis, les llotges, els pagesos, les cambres, els ateneus, les associacions, les fundacions, les empreses o les mútues.
La crisi econòmica, però també la crisi de paradigma, de valors i de costums, i d'allò que s'anomenava ascensor social, fa que ens trobem en un procés de canvi profund. La reforma de l'estat del benestar, com a conseqüència d'aquesta crisi, i de la insuficiència del finançament públic de què disposen la Generalitat i la majoria d'ajuntaments, polaritza els sentiments i els pensaments.
Fa l'efecte que s'està produint un canvi en la tradicional identificació amb una zona intermèdia, que, fins ara, determinava allò que s'anomenava la centralitat. Aquesta, a hores d'ara, està perdent pes, capacitat de resistència i consciència. I és bo que les reformes que haguem de fer vetllin perquè aquest cos central del país no es desdibuixi. Aquest cos social ha estat motor econòmic, social i cultural i, en el futur, ho ha de continuar sent.
Qualsevol política pública ha de tenir com a premissa que tothom té el mateix dret a uns serveis públics, i amb la mateixa excel·lència però, en cap cas, es pot oblidar que un dels sectors per reimpulsar el país és aquest sector central que dinamitza, crea, emprèn i s'associa. L'essència del país, l'arrel de la nació que som. Si perdem això i només ens preocupem de la política dels polítics, ho podem perdre tot.
Ara és el moment d'agafar-se a l'essència i de retrobar-s'hi. De posar-la al dia, de reivindicar-la i d'afavorir la seva pervivència. Aquesta essència ja fa segles que s'identifica amb aquesta manera de ser i de fer. Som un país fet per fadristerns. Un país que s'ha hagut d'espavilar sense grans herències, ni grans propietats, ni grans títols cortesans. Una societat participativa, de col·laboració entre sector públic i privat, de protagonisme compartit, de fortalesa en el sector central de la societat. Una nació que compta amb tothom. Per tant, cal que no perdem de vista aquest esperit. I aquest serà un dels principals sentits del nostre esforç polític: no perdre de vista allò que som.