‘Cocido'

Dijous, viatge d'anada i tornada a Madrid amb l'AVE. A mi em passa que quan vaig a Madrid m'afecta el tipisme: després de visitar el Prado em faig enllustrar les sabates a la Plaza Mayor, entro a la peixera del Palace, prenc alguna cosa al Café Gijón o, anant pel carrer, em trobo xiulant un fragment de La Verbena de la Paloma. A l'hora de dinar, un cocido. Aviat és dit. On serveixen un bon cocido? No es posen pas d'acord: uns eleven als núvols el del La Bola, uns altres el del Lhardy de la Carrera de San Jerónimo, uns altres es deixarien matar pel de La Daniela de Cuchilleros i uns altres pel de La Carola del carrer Padilla. El que més ponderen ara s'ha d'anar a degustar a l'Escorial, però no puc anar tan lluny. Escrius una mica sobre Madrid i et surten uns noms i unes coses que sembla que la ploma te la guiï Julio Camba, Francisco Umbral o Mesonero Romanos. Enric Juliana escriu com escriu no per haver-ho après a Badalona sinó perquè es passa el dia a Madrid.

Dijous s'havia sabut que Pedro Jota havia caigut de la direcció del diari El Mundo, i no es parlava de res més. El dia que Benet XVI va anunciar que plegava, jo era a Roma i els puc dir que l'impacte davant una decisió que afectava milions d'ànimes va ser menor que la retirada del director del diari madrileny. Al Café Gijón, uns senyors ho lamentaven: “Y eso que no era santo de mi devoción.” I tot seguit, perquè es veiés que eren persones equànimes: “Claro que Polanco, tampoco.” Polanco, Jesús de Polanco, Jesús del Gran Poder, com li deien, havia estat el propietari d'El País. A les ràdios especulaven: ¿ha caigut Pedro Jota per decisió de la propietat, perquè Rajoy ho ha volgut o perquè tenia personalment més pecats per amagar que els que ell publicava dels altres? Polèmica elevada. El cocido conté xoriço, morcilla i un os monumental de pernil. Mentre que la nostra escudella és una mica fada i ensopida i sort en té de la pilota que li dóna alegria, el cocido pica ja des de la “primera vuelta”, que és el caldo. Al Cafè Gijón ofereixen broquetes dedicades a Camilo José Cela, Ramón María del Valle-Inclán i el mateix Umbral. La casa ha tingut altres clients il·lustres d'escriptura més embridada, però el que compta és el tremendisme, la nota elevada, la polèmica. Em pensava que quan em notessin l'accent alguna cosa em dirien sobre Catalunya, però els vaig agafar en mal dia. Dijous estaven per una altra cosa, i semblava ser la més important de la cristiandat.